El món és una merda

i les mosques que s'hi engreixen tenen noms i cognoms. Arcadi Oliveres els diu, i conta, clar i llampant, com s'omplen l'armilla.

Germans

Les relacions entre germans són difícils des de bon començament. Les nostres filles són molt tendres i no són cap exemple de germanor, que diguem. La gran expulsa la menuda dels seus jocs i aquesta fa servir les ungles per venjar-se’n. La relació és lluny de ser fraternal, i no sé si ho serà mai.

Divendres vaig anar a buscar la pubilla a l’escola; hi anava amb la patoia, així que la vaig aparcar en un racó i vaig fer cap a l’aula (dita de les Formigues). En tornar al cotxet, la Mariona va rebre la seva germana gran talment fos el drac que escup foc sobre la ciutat de Cervera.

L’operació inversa tampoc és cordial. Quan vaig a buscar la caganiu a l’escoleta i la Joana m’hi acompanya, la gran entra de bursada dins l’aula, amb aquella il·lusió d’abraçar sa germana... però aquesta l'esquiva amb gran habilitat, fent un driblatge propi d’un centrecampista del Barça, i corre cap a son pare. La Joana es queda allà, amb un pam de nassos.

Quan era petit, les desavinences amb el meu germà van comparèixer més tard, quan ell s’emparava de la tele per veure totes les curses de motos i de cotxes de tots els continents i jo em retirava a l’habitació a pintar, o anava a l’hort per xipollejar en el safareig, o m’enfilava virgilianament al cirerer. Després d’això, els interessos de l’un i de l’altre no van parar de divergir. I veia mon pare, que no es parlava amb els seus germans.

És per això que la coexistència pacífica entre germans sempre m’ha semblat un miracle. Sobretot a Catalunya, on la discriminació del cabaler a favor de l’hereu ha estat secular i les enveges s’enquistaven. Si la Joana i la Mariona no passen de les rapinyades i de les estirades de cabells, ja estaré content.

Estatut d'autonomia

Nosaltres ja ho sabíem
que allò
era una figura retòrica,

que la cesura era més
llarga que no pas el vers,
que les rimes eren falses,

que les imatges no eren
sinó ombres de colors,
collarets de fantasia.

Pintaven paraules
i versejant ens escopien
a les sabates

tot esperant el dia
(que és avui)
de mullar-nos la cara.

Espavilar

¿Sabeu quina és l’etimologia del verb espavilar? És d’allò més curiosa, i l’he trobada en un paper tan poc setciències com el calendari Maragall, al revers del full corresponent al 14 de gener. Mireu què hi diu:

“Antigament, els blens de les espelmes s’havien d’anar tallant perquè la flama no acabés extingint-se. D’aquests blens se’n podia i se’n pot dir de molt diverses maneres, com ara metxa o el definitivament preterit pavil o pàvil. D’aquest últim mot deriva la paraula que ens ocupa, espavilar, que, si bé al principi es referia només al fet de tallar el ble de l’espelma per revifar-la, va acabar, per mor d’una bonica giragonsa metafòrica, incorporant un nou significat: el d’avivar l’enteniment –la llum, doncs– d’algú.”

No em digueu que la imatge no fa pessigolles. Perquè Catalunya és la flama que va per extingir-se, si no és que els escolans tenen prou traça per tallar el pàvil i avivar el foc. I finalment Jordi Pujol s’ha espavilat, ha dit l’obvietat: que dins Espanya, Catalunya és morta, i fora d’Espanya, és viva. Que les paraules de l’expresident encoratgin la poda del pavil. Que el país s'espavili, i el govern també. Que la flama reprengui. Que qui gosi aturar-nos per la força es cremi.

'Els dies que vindran', de Jordi Carrió

Una bona part de la poesia que es publica avui, en forma de versos, no és sinó prosa poètica trinxada, segmentada en ratlletes que es posen l’una damunt de l’altra. Són poemes que podrien presentar-se com una prosa qualsevol (en forma de cub, si voleu) i farien el mateix efecte que fan en format de vers; potser millorarien i tot. Perquè una prosa poètica conté, si un vol, tanta riquesa de ritme i de rims, tanta imatgeria, tant poder de commoció com els millors versos. Cosa que, en la literatura catalana, té una tradició llarga i florent que va de J. V. Foix a Susanna Rafart, Ricard Garcia i Jordi Carrió, entre altres.

Ara he tingut ocasió de llegir el darrer poemari de Jordi Carrió (Barcelona, 1949), de títol Els dies que vindran (Fonoll, 2009), i he xalat. Son trenta-nou poemes, més notes (imprescindibles), endreces i pròleg de Sam Abrams. Unes proses poètiques que m’han fet vibrar i, en certa manera -ara la diré grossa-, m’han fet sentir com una bombeta fosa, aquella molla que penja, que d’un plegat s’encén perquè la molla ha tornat a lloc. Un prodigi.

Però els prodigis no ho són per fatifat. I és que els poemes de Carrió es postiquen i es bateguen com sardineta acabada de pescar. Per un costat, em sedueix la integració que el poeta fa de l’art i de la vida; i també del passat, el present i el futur, de manera que aquest darrer deixa de fer por: el futur es carrega de sentit gràcies a la memòria. El futur és una cosa que podem recordar i en la qual podem creure. Per l’altre costat hi ha la celebració de la vida, el reconeixement de l’ànima que hi ha en les coses, la força de la bellesa i la importància de compartir les emocions per enriquir-nos.

“¿Creure és sentir?”, es demana el poeta, i la resposta l’ha de posar el lector. Però jo m’estimo més retopar-lo girant els termes de la pregunta: “¿Sentir és creure?”. I la resposta la poseu vosaltres.

Parèmies arpitanes

Complint la promesa que vaig fer en l’apunt anterior, us mostro una teringa de proverbis arpitans que he traduït al català. N’he triats setze. Els he trets del Dictionnaire francoprovençal/français (i viceversa), però també es troben al llibre Proverbes, Adages, Formules et Ritournelles (p. 337-349). Aquestes parèmies van ser caçades entre 1919 i 1940 a la regió de Bugê. Les retrobem, sense a penes cap diferència, arreu d’Arpitània, i així mateix, en les llengües respectives, a França, Occitània i Catalunya. Aquest feixet de màximes és una mostra llampant de seny popular i de sentit pràctic, i en conjunt fa una veritable filosofia dels humils que no ha perdut pas vigència.

Cél que dit ren, il consent.
Qui calla, consent.

Du pied ou de l’èpâla lo polyen ressemble a la cavala.
Dempeus o d’ajagut, el poltre s’assembla al cavall.

Iqué que los laboriérs pllôront, los mêssoniérs riont.
Vet aquí que els llauradors ploren i els segadors riuen.

Més lo diâbllo at, més il vôt avêr.
El dimoni, com més en té, més en vol.

Qui bien chante, qui bien dance, est un metiér que gouéro n’avance.
Qui canta bé, qui balla bé, és un mestre que no progressa gaire.

On cognêt los rechos a la dèpensa.
Els rics es coneixen en el rebost.

On ne prend pas des mouches avouéc de venégro.
No és pas amb vinagre que es cacen mosques.

Ce qu’est a tués n’est a nion.
El que és de tots no és de ningú.

Il fât bon devegnir viely, màs il fât mâl s’y trovar.
Fer-se vell és bo, però trobar-s’hi no.

Il fôt tojorn gouardar na piérra por sa sêf.
Convé guardar sempre una pera per a la set.

Un môvés arrengement vâlt mielx qu’un bon procès: cél que gâgne s’en vint sen chemise, cél que pèrd s’en vint tot nu.
Un mal acord val més que un bon judici: qui guanya en surt sense camisa i qui perd en surt tot nu.

Frâre que frâre, los liârds sont los liârds.
Diners són diners, també entre germans.

Quand lo râteliér est vouedo, los ânos sè batont.
Quan el pessebre és buit, els ases es barallen.

Il ne fôt pas prendre lo nid avant d’avêr la cage.
No s’ha d’agafar el niu abans de tenir la gàbia.

Jamès biô cllochiér n’at dèfigurâ égllése ou paroche.
Un bell campanar mai no ha desfigurat església ni parròquia.

Il ne fôt pas sè dèchôciér devant que de s’alar cuchiér.
Un no s’ha de descalçar sinó quan se’n va a jóc.

El 'Dictionnaire francoprovençal/français' (i viceversa)

En Marcel Banús m’ha obsequiat amb una joia de la romanística, el Dictionnaire francoprovençal/français-français/francoprovençal de Dominique Stich (Éditions Le Carré, 2003). Un raig de gràcies, Marcel. I és que el DFF és més que un diccionari bilingüe: és una finestra oberta a la cultura arpitana, per tal com incorpora una gramàtica d'aquesta llengua, la llista dels topònims principals en la llengua del país, un diccionari de neologismes, un informe sobre l’ortografia supradialectal arpitana (dita ORB) i una antologia de textos literaris arpitans en la grafia originària i en ORB. Deunidó, no?

És ben bé que ca magre cria puces, perquè l’arpità, a més de la marginació més feroç, oimés de suportar la minorització política i social més severa, ha arribat al segle XXI sense una ortografia consensuada. Prou que sabem, aquí, que sense posar ordre en la llengua no hi ha normalització possible. Perquè us feu una idea del desori que hi havia, basta comparar la frase que segueix, escrita de primer en ortografia fonètica de Franche-Comtât, i després regularitzada en ORB:

a) Kan y érou dzunou on se lvèy de bon èurò pask i foya s okupè dè bé:té.

b) Quand y’éro joueno on sè levàve de bôna hoera perce qu’il falyêt s’ocupàr des bétyes.

Si fèiem una ullada a les grafies d’aquest enunciat en els altres territoris del país (Aoste, Piemont, Noechâtel, Savouè, Forêz, etc.), ens adonaríem que la descomposició era més greu que no la que patia el català ara fa cent anys.

¿Voleu veure quina fila fa l’arpità ara que està endreçat? Vegeu deu refranys recollits a Bugê, al centre d’Arpitània, entre 1919 i 1940, i que m’he permès de traduir (en el pròxim apunt us en mostraré més):

Quand il tonne en avril, il fôt sè rejouir.
Quan a l’abril trona, cal celebrar-ho.

On fât coment pôt, on ne fât pas coment on vôt.
Es fa el que es pot, no pas el que es vol.

La pllove du matin n’arréte pas lo pelerin.
La pluja del matí no atura pas el pelegrí.

Quan il gèle en jouen, il gèle pan et vin.
Quan gela pel juny, gela el pa i el vi.

Entre mê et avril, la sèglla prend l’èpi.
Devers maig i abril, el sègol treu l’espiga.

Quan il est prod, il est bon (bien).
Si n’hi ha força, és bo.

Quatros uelys vèyont mielx que doux.
Quatre ulls hi veuen més que dos.

Il y at un bon Diô por los ivrognes.
Hi ha un Déu bo per als borratxos.

Los bons comptios fan los bons amis.
Comptes bons fan bons amics.

Un mal ne vint jamés solèt.
Un mal no ve mai sol.

I per postres, una "devinette" (una endevinalla o endevineta). Bon profit:

Metâds-o a la renvèrsa,
metâds-o a bochon:
Il pisse come un compagnon?
-Tiola.

Poseu-la panxa enlaire
o poseu-la de bocons:
ella pixa com ho fan
els companyons.
-La teula.