Massa fe

Massa i tot en tenim, de fe! Tenim la fe dels inconscients, la dels crèduls, babaus, orats, mandrosos, cornuts, somnolents, ingenus, confiats, ignorants, consumidors, xirois, irresponsables, candorosos, abúlics, dormilegues, la dels creients postrats davant el telenotícies, feligresos lliurats a la sagrada comunió del facebook, trossos de carn batiada i ànimes mees que pitgen l’interruptor en l’esperança de la llum.

Tenim tanta fe que de vegades fem cara de bajoca.

Fragilitat

El raïm de ca la mare s’ha fet malbé. S’ha podrit sense rovellar-se, ignorant tots els símptomes que delaten el rosec del míldiu, l’oïdi o la blima; sense que l’esforç de sulfatar i ensofrar hagi servit de res. Possiblement les parres s’han ressentit d’un setembre una mica massa plujós, com si s’haguessin constipat per un excés d’humitat a l’aire i la podridura no fos sinó la mucositat que no para de rajar i la calipàndria fes presa de tots els gotims, xinglons i carralls. Per ventura les parres són velles i estan cansades.

Com nosaltres. Com jo, que també estic constipat i els ossos em pesen i el cansament em balda. Que torno a casa i m’estiro en el sofà tan llarg com sóc perquè la parra no m’aguanta i el nas em va a raig i diria que m’he podrit abans de rovellar-me i plou i fa fred i és massa tard. Com un bagot oblidat a la vinya.

Gardènia

La transcendència de regar
una gardènia no està pas en
la gardènia, sinó en la fidúcia
que pacten ambdues parts,
i també en la set de vida
del braç que la rega.

La qüestió és saber qui té
més set: la planta que beu
o la mà que l’abeura.

Ressons de Zweig

El tòpic diu que hi ha llibres de lectura obligada. És una manera de dir, esclar: si no els llegeixes, els Mossos no vénen pas a detenir-te. El món d’ahir. Memòries d’un europeu, de Stefan Zweig, n’és un. Un llibre de memòries que, quan el llegeixes, et sents europeu pels quatre costats; que t’eleva per damunt de la pàtria petita i et fa connacional de la gran pàtria europea. Un llibre que tots els europeus haurien de llegir, per al gaudi de cada un i per al bé de tots. Zweig el va escriure poc abans de morir, el 1941. Aviat ens va arribar en versió castellana -crec que als anys cinquanta-, i Quaderns Crema el va publicar en català el 2001.

Llegint El món d’ahir, un rep l’impacte brutal de la irracionalitat, la salvatgia i l’esqueixament del segle XX; i assisteix a la difícil conquesta de la llibertat interior enmig de l’embogiment col·lectiu. El llibre conté una gran lliçó moral, atemporal com totes les grans lliçons morals. I em fa basarda percebre ressons d’aquelles malvestats en el temps que ens toca viure ara. Ressons com aquests, que espigolo de la versió catalana:

“Em vaig espantar fins al moll dels ossos, perquè em vaig adonar fins a quin punt devia haver progressat l’emmetzinament provocat per anys i anys de propaganda d’odi, si fins i tot allà, en una petita ciutat de províncies, els càndids ciutadans i soldats ja havien estat instigats contra l’emperador i contra Alemanya.” (p. 263-264)

“Els escriptors van jurar solemnement que mai més no tindrien relació cultural amb cap francès ni cap anglès, i més encara: de la nit al dia van negar que hagués existit mai una cultura anglesa i una cultura francesa. Tot allò era inferior i fútil en comparació amb l’essència alemanya. […] Però el més estremidor d’aquest desvari era la sinceritat de la majoria d’aquestes persones.” (p. 285-286)

“Havien tocat el timbal de l’odi, i ho feien amb força, fins a penetrar l’oïda dels més imparcials i fer-los estremir el cor. Gairebé tothom servia obedientment la «propaganda de guerra».” (p. 290)

“els professors alemanys explicaven que Dant era germànic; els francesos, que Beethoven era belga; sense escrúpols es requisaven els béns culturals dels països enemics de la mateixa manera que els cereals i els minerals.” (p. 291)

¿Que us xiulen les orelles? A mi sí.

Kairós

El grec clàssic coneix la paraula kairós, que significa ‘ocasió propícia, moment oportú o favorable’. A l'Ètica a Nicòman, Aristòtil precisa el sema del mot i l’interpreta com el bé en el temps, o sia, el bé fet quan toca i pertoca, ni massa aviat ni massa tard. El català no ha generat una paraula equivalent, però faríem bé de retenir el concepte, perquè el kairós és cabdal en medicina i en política, per exemple.

Així, si ara Joan Laporta, López Tena, Joan Carretero i Rut Carandell pensessin en termes de kairós, s’afanyarien a fer coalició per al 28N. Perquè l’ocasió és propícia, perquè el moment és oportú. Perquè, anant cadascú pel seu vent, desenes de milers de vots aniran a l’erm. Perquè, si ara deceben tanta gent, el procés d’independència s’alentirà i potser s’estancarà i tot. Perquè l’entusiasme és com la flor d'un cactus, efímera, i s’ha de córrer per pol·linitzar-la.

Si Aristòtil fos català i coetani nostre, em sembla que els faria una bona estirada d’orelles a tots plegats i potser rondinaria: kairós, kairós!

Obligacions del president de Catalunya

El president de la Generalitat de Catalunya no és el president de Catalunya, però s’hi ha d’assemblar tant com pugui. És el mètode com si. Tots els presidents de la Generalitat del segle XX han entès aquesta premissa i han mirat d’estar-hi a l’alçada; tots, des de Francesc Macià fins a Pasqual Maragall. Però ara la cadena s’ha trencat: José Montilla ha abdicat aquesta tradició.

Vejam si em sabré explicar. La Generalitat és una institució autonòmica amb vocació nacional; els qui l’han presidida han navegat sempre entre dos pols: el pol de la realitat (feta de subordinació) i el pol de l’aspiració (feta de llibertat); els peus en terra i a la mà una brúixola que apunta cap al nord de la plenitud nacional. Això obligava moralment els presidents nostrats a mantenir un discurs que enllacés amb la tradició catalana secular de lluita per la llibertat i la projectés cap al futur en forma d’esperança. Doncs bé, un president que diu que “la independència és la decadència” es gira d’esquena a tot això.

El president de (la Generalitat de) Catalunya no està per sobre del bé i del mal, esclar; però sí que ha d’estar una mica per damunt de la boxa dialèctica de partit. Les paraules rimades de més amunt les pot dir Miquel Iceta tranquil·lament –i si l’afirmació la sustentava amb arguments, dades, fets i xifres, o sia, si tingués raó, els independentistes fugiríem de l’error i correríem a votar-lo. Però són impròpies d’un president del país.

El president de (la Generalitat de) Catalunya ha de ser tothora amic de la llibertat i de la cultura, perquè Catalunya és feta d’això. José Montilla pot dir un fum de mentides i no passa res –no som calvinistes, aquí–, però n’hi ha una que ell no pot dir mai: que la llibertat és dolenta per a Catalunya. Dir això és més que negar la veritat: és negar el país.

Satanàs gegantí

Els Evangelis apòcrifs són un doll d’amenitat inestroncable (si més no, els no-gnòstics, que són els que ara per ara ha publicat Proa). A l'Evangeli de Bartomeu, Jesús ordena que Satanàs surti de l’infern, Miquel trompeteja dalt del cel per transmetre l’ordre i vet aquí que “a l’instant, la terra se somogué i Belial sortí fora, retingut per sis-cents seixanta àngels i lligat amb cadenes de foc”. Tot seguit, l’aspirant a evangelista descriu el Diable amb aquestes paraules:

“Tenia mil sis-centes colzades d’alt i quaranta d’ample [una colzada=45-50 cm]. El seu esguard semblava un llamp de foc, i els seus ulls eren com espurnes. De les seves narius sortia un fum pudent. La boca semblava l’esvoranc d’un precipici i una sola de les seves ales feia vuitanta colzades de llarg. Així que els apòstols el veieren, van caure bocaterrosos i quedaren com morts. Però Jesús se’ls va atansar, els aixecà i els infongué coratge.” (Els evangelis apòcrifs, vol I, Proa 2008, p. 467)

Qui es fa dir Bartomeu presenta Llucifer alt i gros com una muntanya, però pacificat momentàniament en presència de Jesús i els apòstols. L’escena fa pensar en l’encontre de David i Goliat; és un contrast d’aparences (¿o de realitats?): el Bé, encarnat en unes presències menudes, fràgils i humils, contra el Mal, representat per una bèstia de proporcions gegantesques.

Disset segles després, no sembla que la correlació de forces hagi canviat. Avui el Mal sembla –¿és?– mil vegades més poderós que el Bé. Un sonat pot cremar un exemplar de l’Alcorà i provocar així una calamitat planetària. En canvi, un clergue cristià pot obrir el temple que té assignat a una comunitat musulmana o incorporar passatges de l’Alcorà en els seus sermons, i el seu gest tindrà un ressò limitat. O una nació que triga tres-cents anys a rescabalar-se del mal que li van fer en uns pocs dies. Per posar dos exemples, l’un de missa i l’altre laic.