Llegint El món d’ahir, un rep l’impacte brutal de la irracionalitat, la salvatgia i l’esqueixament del segle XX; i assisteix a la difícil conquesta de la llibertat interior enmig de l’embogiment col·lectiu. El llibre conté una gran lliçó moral, atemporal com totes les grans lliçons morals. I em fa basarda percebre ressons d’aquelles malvestats en el temps que ens toca viure ara. Ressons com aquests, que espigolo de la versió catalana:
“Em vaig espantar fins al moll dels ossos, perquè em vaig adonar fins a quin punt devia haver progressat l’emmetzinament provocat per anys i anys de propaganda d’odi, si fins i tot allà, en una petita ciutat de províncies, els càndids ciutadans i soldats ja havien estat instigats contra l’emperador i contra Alemanya.” (p. 263-264)
“Els escriptors van jurar solemnement que mai més no tindrien relació cultural amb cap francès ni cap anglès, i més encara: de la nit al dia van negar que hagués existit mai una cultura anglesa i una cultura francesa. Tot allò era inferior i fútil en comparació amb l’essència alemanya. […] Però el més estremidor d’aquest desvari era la sinceritat de la majoria d’aquestes persones.” (p. 285-286)
“Havien tocat el timbal de l’odi, i ho feien amb força, fins a penetrar l’oïda dels més imparcials i fer-los estremir el cor. Gairebé tothom servia obedientment la «propaganda de guerra».” (p. 290)
“els professors alemanys explicaven que Dant era germànic; els francesos, que Beethoven era belga; sense escrúpols es requisaven els béns culturals dels països enemics de la mateixa manera que els cereals i els minerals.” (p. 291)
¿Que us xiulen les orelles? A mi sí.
