Una definició del caràcter espanyol

Vint-i-cinc de setembre de 1946. Agustí Calvet escriu al seu dietari, Meditacions en el desert, el que segueix: “El caràcter espanyol, en grandíssima part, és una forta i estranya barreja de visigot, d'alarb i de jueu, recuita –com en una mena de civet– amb una salsa negra i espessa, de fanatisme catòlic africà, no gens europeu.”

D’això fa seixanta-cinc anys. Posem que el “caràcter espanyol” existeix, que Gaziel el mig atrapa en aquesta definició, i que el corrent de fons de tal “caràcter” no ha canviat substancialment. A mi em sembla que l’ingredient més estable, poderós i actiu del civet és la salsa. Aquest suc negre i espès que apaga els sabors i put com un anatema.

Bases del 4t Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats

Dijous passat, a Mataró, l’Associació Cultural Helena Jubany i Lorente va fer dues feines alhora: presentar el tercer premi de narració curta o recull de contes i fer públiques les bases del quart premi. En aquesta darrera convocatòria s'han presentat seixanta originals.

El tercer premi se l’ha endut el sabadellenc Jordi Solé Comas amb la narració Blanc, que protagonitzen un jove, fill i nét de químics, i el cèlebre goril·la albí que fou durant molts any l’estrella del zoo de Barcelona. Un conte que dissipa un misteri cromàtic sobre el qual no hi havia cap sospita. Ja deveu saber que l’editorial Tantàgora publica l’obra premiada en paper i en disc compacte, de manera que el relat es pot llegir o/i escoltar. Una opció, aquesta última, que comença a fer forrolla en terres escandinaves.

Les Bases. Com que l’Associació encara no les ha penjades en el web, les escanejo i us les mostro aquí. Clicant-hi al damunt, les lletres es faran grosses.

Retroconservadors

L’estudi sociològic que no fa gaire van fer conèixer ESADE i la Fundació Carulla estrenava una etiqueta nova per classificar una part, majoritària, de la població catalana: neoconservadors. A saber, que hi ha un munt de gent que no era conservadora però s’hi ha tornat. És d’aquelles coses que ja sabíem però que encara no estaven batejades. Ho sabíem perquè som multitud els qui sentim aquest xup-xup dins les venes. Som tots els qui hem generat anticossos davant l’estultícia de la Internacional Papanates.

Jo mateix em sento conservador en alguns aspectes, com ara en política agrària, en medi ambient, en la cosa dels recursos naturals, en llengua i cultura, en la sagnia de diners que se’n van i no tornen, i molt clarament en educació. En aquests punts sóc un conservador que ve de l’esquerra, i per tant dec ser un neoconservador. Sense deixar de ser d’esquerra.

Però ESADE i els de Carulla ha renunciat a fer una altra classificació igualment plausible, una que identifica un segment de població molt nombrós on el vell i el nou es donen la mà: els retroconservadors. Dins aquesta colla hi ha dos grups ben definits. En primer lloc hi ha els reaccionaris de tota la vida, representats políticament pel Partit Popular. En segon lloc hi ha els progres soi-disant “d’esquerra”, que fins fa poc amagaven l’orella però ara no tenen inconvenient a sostenir posicions reaccionàries: és el cas del PSC (PSOE).

Hi ha un exemple recent que il·lustra molt bé això: el de les consultes sobre la independència. I és que votar no en una d'aquestes avinenteses és fer una opció conservadora (que no canviï res, que tot segueixi igual), no cal dir que legítima. Però maldar perquè les consultes no es facin, o perquè la gent no hi voti, o perquè la Generalitat no deixi les urnes, o perquè Artur Mas no hi participi... això és retroconservador; perquè és una pressió política exercida contra la democràcia, contra la possibilitat d’ampliar les llibertats. És el paper que fan PSC i Ciutadans, casats amb el PP dins l’espanyolíssima confraria retroconservadora.

Guerrilla lingüística

Dinar a Can Boter, avui. Al carrer de Tordera de Gràcia, l’únic barri de Barcelona que em fa saber que sóc a Catalunya. Hi fan uns cargols a la llauna exquisits. I el vi, servit amb porró, un bon costum que mai no s’hauria d’haver dimitit i que s’ha abandonat pertot.

Mentre esperem el primer plat rebo una trucada de l’empresa Murprotect. Fan un control de qualitat dels tècnics que em van atendre. Em demanen que els puntuï i jo els poso un nou, a l’un, i un deu a l’altre. Per puntualitat, per eficiència, per claredat. Tanmateix, hi ha un però: els papers que m’han fet a mans són clars, però no són catalans, cosa que considero un dèficit greu de Murprotect, i demano que facin constar la meva queixa en aquest punt.

Arriba la cambrera i ens demana què volem. Ens atén en espanyol, i en posar els plats a taula ens dóna el buen provecho. Ningú li ha dit que és bo atendre en català els comensals que parlem aquesta llengua, que són la gran majoria dels qui acudeixen a Can Boter. Li deuen haver dit que "això del català" no cal. Un criteri que servidor no comparteixo: jo trobo que sí que cal, perquè m’agrada ser atès en català i els cargols se’m posen millor si em diuen bon profit. Ho faig saber així mateix a l’amo de Can Boter, quan és hora de pagar, i l’home no se sent obligat ni tan sols a entonar una disculpa hipòcrita. Fa mal fet, perquè ha perdut dos clients.

Sortim de Can Boter amb la panxa calenta i plena, però amb un deix agrós en el coll. Com si una tenebra se'ns hagués entravessat en el ganyot. Perquè fer de guerriller lingüístic cansa, i cansar-se per perdre una batalla i després una altra, i no tenir un exèrcit que t’empari, és trist.

Xammar i La Vanguardia

El setze de gener de 1939, d’Estocolm estant, quan a Catalunya les tropes italianes començaven l’ofensiva del Segre, Eugeni Xammar es va treure l’agenda de la butxaca i va escriure el que segueix: “Això s’acaba. Abans de fi de mes Barcelona haurà caigut i La Vanguardia sortirà amb el títol de Vanguardia Española”. Va ser La Vanguardia Española. El del Vallès es va errar només que de l’article.

Amb el diari del comte de Godó les profecies eren i són bones de fer. Ara que sabem que pel maig el rotatiu sortirà també en català, es pot profetar que el diari no canviarà de nom; que la seva mentalitat serà la mateixa que ara (conservadora, dependentista i monàrquica); que el marc de referència del tabloide serà un híbrid de caient espanyol; que la diguem-ne actitud nacional del diari serà expectant; i que l’edició en català tindrà més lectors que l’edició en castellà.

L’últim presagi és el menys segur. Si es compleix, crec que hi haurà un canvi en la manera com el país es percep, s’imagina i es projecta. Perquè la llengua és determinant. En Vicent Partal ho diu millor que jo: “L’univers mental que configura la llengua és molt contundent. La llengua és la nostra diferència, no ho oblidem”. Si el català guanya a La Vanguardia, Espanya s’allunya. Vejam si és vera.

Trios estranys

La consellera de Justícia de la Generalitat de dalt, Pilar Fernández Bozal, opina que el català navega la mar de bé en els jutjats i en els tribunals, i que són els advocats i llurs clients els qui fan figa, per desús de la llengua pròpia. No hi fa res que la realitat la desmenteixi a diari (abans-d'ahir, per exemple). Ella és així. I qui l’ha nomenada ho sap. El delegat de la Generalitat a Brussel·les, Juan Prat, també és així. I el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, s’hi acosta. Fan un trio estrany, en un govern nacionalista català.

Això sí, es tracta d’una estranyesa amb tradició. Enguany farà vuitanta anys de les primeres eleccions a les Corts Constituents de la República espanyola. Fa gràcia recordar que a la candidatura encapçalada per Francesc Macià a Barcelona hi figurava el comandant Ramón Franco, germà del futur dictador, i també el capità Salvador Sediles. I, per acabar-ho d’adobar, en una elecció parcial per la ciutat de Barcelona, l’Esquerra Catalana de Macià va presentar la candidatura d’un altre militar, el capità Jiménez y Jiménez, contra el candidat d’Acció Catalana (presentat amb l’assentiment tàcit de la Lliga), que no era altre que Pompeu Fabra. Tres militars espanyols representaven el “nacionalisme” català al Parlament espanyol. Un trio estrany del segle passat.

Vist el comportament esperable de la senyora Bozal, potser cal demanar-se si la dita tradició ha donat fruits o val més abandonar-la. Servidor penso que de fruits n’ha donat pocs o cap. I faig notar que una tradició anterior, la de Prat de la Riba, obria les carteres del govern a partits i ideologies altres que la Lliga, salvant però una premissa comuna: el catalanisme. L’adhesió a la llengua, l’amor a la llibertat, la lleialtat al país.

El solo de la tarantel·la

Fa poc he descobert El cor de les aparences, el blog de l’antropòleg Manuel Delgado. És un web substanciós, per aturar-s’hi i entretenir-s’hi. Un espai per aprendre'n molt. Freqüentar-lo és com assistir a les classes del professor –cosa que valorem els qui, com un servidor, admirem l’obra de Manuel Delgado. Un plaer que demana una mica de temps i que s’ho val.

L’altre dia Manuel Delgado va penjar en aquest seu lloc un reportatge fenomenal de l’antropòleg italià Ernesto de Martino. Vint minuts d’uns solos de tarantel·la gravats el 1959 engir i entorn de Salento. Espaterrant. Sense que me’n donin llicència, li pego grapada i us el mostro. I us en faig cinc cèntims.

El treball de De Martino du el títol de La terra del remordiment (1961). L’italià veu el tarantisme com una activitat social que defineix com a “instrument cultural creat per la societat davant els problemes existencials de l’individu”. Pensa que el tarantisme no és pas conseqüència de la picadura de l’aranyota, sinó que cal entendre’l com una actuació simbòlica en el moment crític d’un trastorn psíquic que és mal de dominar i du a un estat neuròtic. Es tracta doncs d’una “subformació religiosa”: una teràpia que suma dansa, música i color; un exorcisme que recolza en la plena identificació del tarantulat amb l’aranya.

L’italià associa el tarantisme amb el culte a sant Pau, el qual, de resultes del conflicte entre paganisme i cristianisme, substitueix la deïtat de l’aranya. A la capella de sant Pau a Galatina (Apulia) arriben, cada 29 de juny, una munió de “tarantulats” en cerca de l’aigua preternatural que hi raja.

Abans de De Martino, el musicòleg Marius Schneider havia vist en la tarantel·la una pervivència dels antics rituals de fertilitat. A La dansa d’espases i la tarantel·la (1948), l’alemany considera la dansa sud-italiana idèntica a la dansa catalana de les espases, ja documentada al segle XV a Cervera, Morella, València i altres poblacions de la zona central valenciana. Per a Schneider, aquestes danses són el residu d’uns rituals anuals que tractaven de la mort i la resurrecció. Les malalties rituals com la tarantel·la eren l’expressió de l’entrada en la fase de la mort, i el ball era l’únic mètode per emmenar el malalt cap al renaixement.

Després de De Martino hi hagué qui li esmenà la plana. L’etnomusicòleg Gilbert Rouget, a La musique et la transe (1980), diu que l’important no és allò que els “picats” volen expulsar, sinó la manera d’expulsar-ho. Per a ell, la tarantel·la és un ball d’obsessió, però no s’expulsa la deïtat responsable de l’obsessió, sinó tot al contrari: “els comportaments histèrics no constitueixen per se els trastorns que es volen curar, sinó remeis per a trastorns més profunds que pateix el malalt. Per tant, caldria veure la possessió com una histèria institucionalitzada, com una socialització de la histèria.”