Roba vella

M’agrada anar per casa amb roba vella, aquelles peces que de tan donades ningú no les vol i només m’estimen a mi (les camises de cotó que fan boletes, els jerseis que balderegen, els pantalons aprimats per l’ús, les sabatilles que el peu ha esculturat per dins). La roba d’anar per casa em té la confiança dels gats que hi han nascut. No és bona per sortir al carrer, esclar, però a casa em regala la sensació de ser a lloc i estar en pau amb l’univers. No sé com ni per què, sento que la roba vella fa de mèdium entre els morts i la vida que sóc, acorda la casa amb el jo que hi viu, abriga l’ànima i gombolda l’esperit. Els teixits gastats restableixen un equilibri que és dubtós però confortable, i em plau.

Coses que passen al tren

El tren és un calidoscopi humà. Un no pot evitar sentir els altres, més que més quan sembla que es complauen de multiplicar la seva audiència. La gent que parla sola també hi és. I els que no hi són tots també hi són. Ahir vaig agafar el tren de Mataró a Barcelona i hi va haver funció. Tal com va rajar, us ho conto.

A l’estació de Premià va pujar una senyora granada, feixuga i carregada de cames. Com que tots els seients estaven ocupats, li vaig cedir el meu i em vaig posar dret al costat de la porta. No em va dir gràcies, ni tan sols em va mirar. Va seure, es va posar la bossa a la falda i la va subjectar com si fos un volant. I va començar a mormolar. Baix baixet, de primer.

A poc a poc, la dona va anar apujant el volum del soliloqui. No sé pas què deia, servidor llegia i no estava al cas. Com que la sonsònia era persistent i començava a fer el cuc de l’orella malalt als oients involuntaris, una dona que seia davant d'ella li va demanar que per favor callés una mica. Llavors saltà la molla i la solista va entrar en erupció:

“No em renyi! No m’agrada que em renyin! ¿Per què em renya, mala aranya?”, vocifera, amb el rostre desencaixat i fent botets sobre la cadira. “Jo m’ho vull passar bé i no malament! Vostè a mi no m’ha de dir res, mala aranya!”. Cada exabrupte l’insisteix entre vint i trenta vegades, perquè quedi ben clar.

“Jo tinc un problema i no se’m pot dir res! Si no m’hagués renyat ara no estaria així!”, brama, tremolant. Els decibels foraden el vagó. “Ara cridaré més!”, amenaça, i la profecia es compleix a l’instant. “Si no em diuen res, estic tranquil·la, però si em diuen coses em poso així, mala aranya!". Els oients pensem que el diagnòstic arriba tard, i ens ho diem fent carusses. Algú es calça un somriure.

“Mira com riu! Els joves només fan que riure. I no s’ha de riure, s’ha de patir! Si no es pateix, malament!” –sentencia, amb cara de tres déus. Un estol de jovenots buida el vagó aguantant-se les rialles. La indivídua exigeix que la dona-esca també se’n vagi. Algú intenta apaivagar-la amb cotó fluix: “Ara se’n va, vostè tranquil·la”, li diu. “Sí sí, que se’n vagi a la merda!”. L'al·ludida s’alça i es decanta unes passes. “Ho veu? Ja se’n va”, fa la pacificadora. I el volcà vinga treure foc: “No se’n va i a mi no se’m pot dir res!”. La seva víctima no sap quina cara fer i es retira a una punta del vagó.

La dona es va calmant, però la tensió no es desfà. Llavors entra un home que fa una fila balcànica o romanesa, du una capsa plena d’encenedors lligada al coll amb una cinta, i anuncia la intenció de vendre’ns-els. Jo que li dic: “¿Sabeu què passa, bon home?, que no teniu el do de l’oportunitat.” Al meu costat un home jove li enfloca –trobo que injustament–: “A més això que feu és il·legal.” L’home de l’est ha quedat mut i quiet com un estaferm. I m’ha sabut greu, perquè ell no n’és res de la mort d’en Berga.

El biaix

“No coneixem la nostra felicitat. Mai no som tan desgraciats com ens pensem”, es diu Charles Swann en el primer volum de la Recherche proustiana*. I poques línies després el protagonista gira l'oració per passiva: “no coneixem la nostra infelicitat, no som mai tan feliços com ens pensem”.

Swann té raó. Quan ens pensem a nosaltres mateixos no l’encertem mai; per ventura perquè només podem pensar-nos a trossos i el sol fet de pensar un tros l’exagera. Pensem en el bony que tenim, pensant-hi l’inflem i sentint-lo ens sentim bonyeguts. Pensem en la bua que ens taca la pell, pensant-hi l’escampem i sentint-la ens sentim lletjos. El pensament deforma la percepció, colonitza la sensació i esbiaixa el sentiment. El pensar i el sentir juguen al gat i a la rata i ens fan la punyeta. Ens cansen.

(*Marcel Proust, Un amor d’en Swann, trad. de Josep M. Pinto, Viena 2010.)

Convers

De jove, la poesia m’interessava ben poc. El virus dels versos m’ha infectat de gran, no sé per què. O sí que ho sé. És la decadència, que ulla, i la feblesa, que creix; és una recialla dels desistiments que hi ha en el rebedor de la maduresa, quan un desisteix d’entendre i entendre’s, quan perd la fe en la raó i la paraula llaura debades els ermassos; quan un es lleva i es descobreix sèssil; quan tots els equilibris són estrangers. Quan tantes coses cauen de l’escambell, un troba un consol estrany en la poesia. I es converteix als versos. Esdevé, doncs, un convers. I professa aquesta religiositat íntima, color de penombra, que es complau a salmejar versos mentre el món s’agita.

Teoria del silenci

El silenci no ens treu de res perquè ho conté tot: l’amor i la caterva que li és enemiga; la raó, la fe i totes les paraules del món. En el silenci hi ha tot el que fem veure que callem, que és tot allò que importa. A través del silenci ens fem món i fem parlar el món, que no mira prim ni està per brocs. A la callada, ho diem tot.

El silenci és la intempèrie de les llengües i el cel de les paraules; és una placenta al revés, el cove on les paraules desneixen i s’assequen. El silenci és la frase que s’aguanta la respiració, l’enunciat que ens emparaula, el tenor que ens resumeix i ens presagia.

L’estesa de cossos enervats després del sexe; l’espatlla nua de la mare que dóna pit a un nadó; l’agonia d’una mosca que naufraga en el safareig. Hi ha callaments que ens interpel·len i renunciem de fer-hi conversa perquè no ens surten els silencis.

Som com som

De vegades, per irreflexió, fem una estupidesa i ens disculpem pensant que és culpa de la irreflexió. Però no és cert: és culpa de l’estupidesa.

What is Catalonia?

Aquest vídeo convé escampar-lo pels cinc continents i més enllà. Fem servir els contactes de la bolla i el món, que per alguna cosa som globals.

(El vídeo d'aquí sota queda tallat per la dreta; el veureu millor si cliqueu aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=-HIo7br7cI4&NR=1)