El silenci no ens treu de res perquè ho conté tot: l’amor i la caterva que li és enemiga; la raó, la fe i totes les paraules del món. En el silenci hi ha tot el que fem veure que callem, que és tot allò que importa. A través del silenci ens fem món i fem parlar el món, que no mira prim ni està per brocs. A la callada, ho diem tot.
El silenci és la intempèrie de les llengües i el cel de les paraules; és una placenta al revés, el cove on les paraules desneixen i s’assequen. El silenci és la frase que s’aguanta la respiració, l’enunciat que ens emparaula, el tenor que ens resumeix i ens presagia.
L’estesa de cossos enervats després del sexe; l’espatlla nua de la mare que dóna pit a un nadó; l’agonia d’una mosca que naufraga en el safareig. Hi ha callaments que ens interpel·len i renunciem de fer-hi conversa perquè no ens surten els silencis.
