Què cosa és la vida

Víctor Alba vuitantejava quan va escriure que “la vida es compon de grans dosis de cabronades i de modestes dosis d’humor i de petits plaers que serveixen de contrametzines”.

Em sembla una definició difícilment superable. Jo he provat de millorar-la i no me’n surto. Suposo que tinc disculpa, perquè encara sóc lluny dels vuitanta i ja se sap que el dimoni en sap més per vell que per dimoni. Només em surt això, que és clarament inferior a la màxima del barceloní:

La vida és un estat d’excepció entre dues democràcies, un llisquent en el qual un pot triar entre la lucidesa, que du a l’acolloniment, o la beneiteria, que estamordeix.

Llepafils

Fins fa sis dècades, poc ençà poc enllà, el llepafilisme era a Catalunya una prerrogativa dels amonedats. A ciutat, els pobres menjaven de gust i agraïts el que hi havia a taula, fos què fos; i en els pobles no era concebible un “això no ho vull" o "això no m’agrada”.

Recordo un passatge de Muntanyes maleïdes, d’en Pep Coll, en què l’autor afirma això que he dit, que als Pirineus els nens llepafils no van aparèixer fins als anys cinquanta del segle passat, quan la serralada es va despoblar i, entre les poques boques i el benestar incipient, els ventres enrajolats van quedar enrere. Avui el llepafilisme s’ha democratitzat: n’hi ha a totes les cases, a les bones i a les dolentes, a ciutat i a pagès. A ca nostra mateix, la pubilla és prima de dent, ves què hi farem.

I ara ve la bona. Un grup de tercer d’ESO en un institut d’aprendre coses, classe de llengua catalana i romanços. Predico els mots compostos i un dels exemples que fan al cas és llepafils. Carusses d’estranyesa. ¿Que no sabeu què vol dir llepafils? Uns quants fan que no amb la cara. ¿Ningú sap què vol dir llepafils?, insisteixo. És que no. La majoria dels alumnes són catalanoparlants, i els que no ho són és com si ho fossin. Fosca!

Vint anys enrere ens pensàvem que el català es fondria o migraria fins a ser residual, desallotjat per l’espanyol: la substitució era el mal que ens trauria del món. Ara he canviat de parer. Perquè tot indica que el català, més que ser desallotjat del seu terrer, el que fa és passar per ull: s’afona per dins, es buida talment una xirimoia que un es menja amb cullereta. El català se’n va perquè es queda sense paraules.

Ara bé. Els malànimes que davant d’això riuen per sota el nas, que vagin alerta, perquè ells també tenen la cua de palla. Demaneu si no a un jovencell com es diu llepafils en espanyol i observeu la cara que fa…

Semàntiques femenina i masculina

Avui he après que hi ha una semàntica femenina i una semàntica masculina. La cosa ha anat com segueix. Servidor m’estava tocant els papers en el Departament i sento la Maira que diu: “Hi ha unes feines que em vull treure del damunt”. Jo que la forado amb els ulls i penso: “Ja sé què vol dir, però si aquesta frase la digués jo, voldria dir una altra cosa”. I és que l’enunciat de marres, en boca d’una dona, significa ‘faré les feines’, i en boca d’un home significa tot el contrari, o sia, ‘no faré les feines’.

¿Oi que és curiós? La frase canvia de significat segons el sexe del locutor. ¿Qui ho va dir, que les oracions no tenen gènere? Massa que en tenen!

L'objectiu és sobreviure

Al capdavall, l’objectiu és sobreviure. Recol·lectar, caçar, menjar, copular. T’atipes d’ànsies i et costa admetre que tot just es tracta de ser-hi. Fas retxes a la pàgina de l’aigua per escriure-hi la set de viure. Llegeixes en el vol dels ocells que afollarem els nius i robarem els ous, i que un dia et tocarà a tu. T’afanyes cap al món perquè el món te trobi a faltar quan no hi siguis, per tal de sobreviure’t. Fas ganyotes perquè vols que et mirin, per fer-te la il·lusió que vius en els altres. Fas versos perquè viure fa estrany i amb els versos basteixes una casa per rebre-hi visites i conèixer gent quan siguis mort. En l’entretant amagues les nafres i mostres les fletxes a les vitrines dels museus, com si la bèstia damnada fos un altre. La vida és una suma de violències. I l’objectiu és sobreviure.

Els ximples són cruels

Llegeixo, en el Diccionari de les cabronades de Víctor Alba, la cita següent de Wilkie Collins: “Cada dia podem trobar exemples de ximples que no són covards; de tant en tant, d’idiotes que no són astuts, però cal dubtar que existeixi un sol exemple de ximple que no sigui cruel”.

Collins va ser contemporani i amic de Charles Dickens. Va escriure vint-i-set novel·les, més de cinquanta narracions curtes, quinze obres teatrals i cent assaigs. S’escrivia a sobre, com Jaume Cabré. I, a pesar de la frase propdita, mai va visitar la península ibèrica.

L’observació de l’escriptor anglès m’ha fet pensar de seguida en el jutge que ha dictat sentència contra Saïda Saadouki, acusada de contar el que li va passar en entrar en una caserna de la Guàrdia Civil, a Ciutat de Mallorca: la van insultar (“lo que faltava, una mora catalanista”), a ella i a la llengua que parlava, el català. Una càmera gravava els fets, però la cinta ha desaparegut, ves quines coses. El prohom del sanedrí ha condemnat Saadouki a pagar 1.500 euros per un delicte d'injúries. L’Obra Cultural Balear ha obert dos números de compte per replegar els diners de la multa. Que la Saïda no s’hagi d’afluixar els cordons. Jas:

La Caixa: 2100 – 0011 – 89 – 0201740399

Sa Nostra: 2051 – 0099 – 87 - 1070011978

El risc d'aprendre alguna cosa

Un institut d’ensenyament secundari és un lloc tonificant, perquè els sagals hi arriben cansats i en surten descansats. També és un lloc divertit, una mena d’esplai on van els nens quan estan crescudets i són autònoms. Fa goig veure’ls com la fan petar asseguts a les escales, corrent i xisclant pels passadissos, rient a cleques dins les aules. Beatus ille. I no se’ls veu angoixats, com si no vivissin envoltats de perills: a la platja es poden clavar una xeringa; al carrer poden caure de la moto; prop de la discoteca poden quedar prenys o agafar una infecció; i a l’institut poden aprendre-hi alguna cosa.

Però vaja, no n'hi ha per posar-se les mans al cap, perquè en general hi ha una prevenció per a cada risc: a la platja s’hi ha de caminar calçat; amb la moto no s’ha de fer l’animal, i de nits s’ha de sortir amb un parell de condons a la bossa. Tot això és de calaix, però… a l’institut, ¿com s’ha de protegir un minyó davant el perill d’aprendre alguna cosa? Ja sé que la possibilitat és remota, però pot passar. No em digueu que no.

Fa poc vaig corregir un plec d’exàmens i vaig quedar meravellat: vint-i-molts alumnes havien aconseguit no aprendre res. ¿Com s’ho han fet?, vaig pensar, pres d'admiració. Perquè el més normal és aprendre alguna cosa, ni que sigui per impregnació ambiental, per descuit com si diguéssim: un abaixa les defenses i, flap!, un coneixement que cola cap a dins. No n’hi ha prou de dir, capcot: “És que no he estudiat...”. Ah no. Això sol no explica el prodigi. Per arribar a no aprendre res cal una determinació de ferro, una militància constant, un estat d’alerta permanent per impedir que un input cognitiu trobi una escletxa on esmunyir-se.

Hi he estat rumiant i he arribat a la conclusió que els alumnes més ben adaptats al medi han desenvolupat tècniques de ioga. Com que és inevitable que un estímul o altre viatgi del timpà al cervell, es tracta de posar la ment en blanc perquè l’intrús reboti o es fongui com una bombolla de sabó. Això de posar la ment en blanc és una manera de dir, esclar, perquè en realitat el que es fa és compaginar tres tècniques distintes: l’una consisteix a immobilitzar les neurones; l'altra, a buidar el cervell, i la darrera, a eixordar-lo. La primera operació adorm les cèl·lules, la segona les deixa sense pinso i la tercera les estaborneix. El resultat és devastador.

Han passat uns quants dies i encara estic impressionat.

La força dels humils

Si tries bé les amistats, facebook és enriquidor. Un dels amics que hi tinc ha penjat una entrevista a un andalús que de jove va prendre els tapins cap a Catalunya i ara, ja gran, ha tornat al poble on va néixer. L’home té seny de bèstia vella, coneix bé els dos relats sobre Catalunya i defensa el seu país d’adopció: denuncia les bòfies que circulen a Espanya sobre la suposada persecució del castellà, constata l’espoli fiscal i el maltractament tossut del país, postula la integració dels nouvinguts a la cultura catalana i troba que la primera feina del nou Parlament és declarar la independència de Catalunya. Això, dit amb paraules senzilles i andaluses. És la veu d’un home humil que ha trobat les paraules i no té por de dir-les.

L’home humil que sap trobar les paraules és més fort que un govern, més poderós que un banc. L’home humil que copsa la veritat i la diu llisa i broixa neteja l’aire de porqueria; i si, a més, en les seves paraules hi ha gratitud i amor –com és el cas–, llavors és un revolucionari.

La humilitat és poderosa. Un exèrcit d’humils és invencible, perquè no espera sinó l’aniquilació o la victòria. Per això el Vietcong va derrotar els Estats Units. Fins essent aniquilat, l’exèrcit dels humils guanya batalles, perquè la virtut que encarna brota de nou amb més força. Per això els txetxens, havent estat esclafats per Rússia, i els sahrauís, oprimits pel Marroc, guanyaran a la fi la llibertat que els pertoca.

Per això costa tant, d'altra banda, vèncer el terrorisme islàmic: perquè en bona part és un exèrcit d’humils que conjumina la caritat amb la violència. "La humilitat és una força terrible", diu Dostoievski, i perdoneu-me la pesadesa, que estic ocupat amb L’idiota i com que vaig curt de temps i d’energia m’està durant molt.

Però avui els nostres humils no en tenen prou de trobar les paraules. Els calen altaveus; i no ho són la televisió, ni la ràdio ni els diaris, poblats com estan de cotorres i paons, de genteta que no els poden tapar el cul amb set flassades, que es pensen ser qui sap què. No. La veu dels humils cal buscar-la en l'esfera digital (a facebook, a twitter, als blogs...). És ací on espleta la paraula neta i simple, el verb catàrtic. Internet és el múscul dels humils.