Mala-sort, mala xuixa, mala bua

L’altre dia, l’Albert Pla Nualart em va passar al davant. Servidor barrinava un apunt sobre el retrocés del prefix mal- / mala- en català i el paio va i me’l xafa. No sabeu la ràbia que fa, això! Pla escrivia, a la Terrasseta del 5 d’agost, que “mal- va de baixa, i de tan poc ús se’ns rovella”, i ho exemplificava amb els mots malcreient, malagradós, malgirbat, malastruc i malaguanyat. Per sort, jo només portava de cap comentar la variant femenina del prefix, així que no em repetiré gaire.

El retrocés dels mots iniciats amb mala- a favor d’altres formes –sempre més pròximes al castellà, no sé què ho deu fer– és evident: malagraït cedeix davant desagraït; malafortunat, davant desafortunat; malavinent, davant desavinent; els mallorquins malambrós i malamorós s’amaguen davant sec o desagradable; la malacura mallorquina avui és negligència; l’occidental malaganós es fon al costat de peresós…

Ultra això, servidor percebo que s'espassen, en el meu entorn, mots prefixats amb mala- que he mamat a casa, que per mi són d’allò més normal però que els diccionaris que tinc a l’abast no recullen: mala-sort i mala xuixa. El primer significa ‘persona que du mala intenció’, i el segon s’aplica als infants que no fan prou bondat. La primera forma és d’ús corrent al Maresme, la segona només l’he sentida a casa. A Mallorca, més tard, vaig aprendre que una mala bua és una mala persona, i em temo que aquesta manera de dir també va de recules.

Amics d'Arpitània

De fa pocs dies, Arpitània ha obert un consolat virtual a Catalunya: amicsdarpitania.blogspot.com. La criatura ha nascut (accidentalment) a casa nostra. Una amiga em va demanar com punyetes es fa un blog, la vaig fer venir a casa i a sis mans vam donar a llum això. Us ho recomano amb vivor encesa; i no pas perquè servidor hagi contribuït al part, sinó perquè és una finestra a un món que ens és pràcticament desconegut: el de la llengua i la cultura arpitanes (o francoprovençals, si us estimeu més dir-ho així).

El nadó va fer les primeres passes el 4 d’agost, amb una presentació de la llengua arpitana (el nom, el domini, la codificació). Dos dies després apareix un apunt sobre el Tsamin francoprovençal, una caminada de més de 500 km amb un objectiu alhora reivindicatiu i científic. El 9 d’agost, el web glossa la situació de la llengua en els tres estats on es parla, i també algunes activitats de les associacions que en tenen cura; i l’11, els amics publiquen l’article (per mi) més interessant, “Resistents lingüístics”, que ennova el cas d’Evolênna, un poble alpí de la vall d’Hérens, a Suïssa, habitat per unes set-centes persones: resulta que és el darrer poble de Suïssa on l’arpità es transmet des del bressol i és llengua familiar i de relació amb els amics i els veïns; a França ho troben sorprenent i TF1 n’ha fet un reportatge, al qual podeu accedir des del blog amic.

Servidor me n’he fet seguidor. ¿Us hi apunteu?

En Veueta

Diumenge em van explicar una història d’en Veueta, i tal com l’he rebuda us la conto. En Veueta era un lampista de Barcelona, d’aquells que et salvaven de mil i un destrets domèstics. Un àngel de la guarda amb mans calloses. Quan el cridaven a una casa, li mostraven unes puntes de cable i li deien: «No sé si hi passa corrent, aquí», ell pinçava els fils amb dos dits i responia, tan panxo: «Sí que n’hi passa, sí». I amb molta traça i poques eines feia tornar la llum, adobava una aixeta o desfeia un embús. Tot plegat per quatre xavos.

Li deien en Veueta per la fluència prima i dolça que rajava dels seus llavis, una veu d’espinguet que contrastava amb la rudesa de costums del personatge. Ja podia acompanyar el cafè de bon matí amb conyac o cassalla, que era per demés: el timbre peculiar de la seva veu no l’abandonava mai.

Un dia, en Veueta va fer una d’aquelles proeses que fan forrolla durant mesos. L’home manipulava una instal·lació elèctrica en un terrat, fent anar el bufador, i vet aquí una gavina que plana part damunt seu. I un altre pic la gavina. I una altra vegada, com si l’ocellot tingués una fixació amb en Veueta. I va pensar per ell: «Ui, si tornes…». I la gavina que hi torna. En Veueta, que la veia venir, va enarborar el bufador encès a tota castanya i la va rostir en vol. La pobra bèstia va caure malferida en el terrat mateix i l’home li va torçar el ganyot per rematar-la.

En acabades les feines, en Veueta va arribar a casa tot cofoi i trompetejant: «Maria, ja tenim sopar!». La dona li va enflocar que, si per sopar volia menjar gavina, se la cuinés ell. En Veueta, que era més tossut que un marrà, va plomar l’animaló, li va tallar el coll i el va enfornar amb ceba i patates. I se’l va cruspir.

A Barcelona ja no en queden, de lampistes així.

Una novel·la arpitana: 'Lo temps'

Un atzar ha portat a les lleixes de casa la primera novel·la escrita en arpità (abans francoprovençal) modern: Lo temps (Arpitania, 2008), del valdostà Floran Corradin. La trama és la següent: en acabada la II Guerra Mundial, el govern italià emprèn la construcció d’una presa a la Val d’Aosta; un poblet quedarà cobert per les aigües i per tant se’n construeix un de nou més amunt –tal com s’esdevingué amb la nostra Mequinença.

Centenars de treballadors procedents de diversos llocs d’Itàlia acudeixen al poble per treballar en l’obra, però no es fan amb els vilatans. Els íncoles no veuen de bon ull la iniciativa del govern, no volen que el seu poble desaparegui sota l’aigua i s’empesquen una estratagema per impedir-ho: es proposen de furtar, d’amagat, la marededéu de l’església nova i dur-la de nit a l’església vella, de manera que l’excursió sembli un miracle i el govern abandoni el projecte de fer la presa.

Mentrestant, una noia del poble troba un manuscrit del seu pare, mort abans de la guerra: s’hi conta que, a la primeria del segle, els valdostans veien a tocar la independència del seu país, però Itàlia els va engalipar amb promeses d’autonomia per calmar els ànims, la gent s’ho va creure i al capdavall tot resultà un engany.

El relat comença així: “Naisse. Anaïs Darbelley Bethaz felye de G·ène Felicien notéro, et de Bois Usel J·ulie, mènagiére, plorâve. Assietâye sur una des carèyes betâyes lé por la velyê a coutâ de la granta cuche des ses parents, Anaïs Naisse ére èpouesiêye. Profonds sengllots, que chèrchiêve de contenir, la secoévont.” En els marges hi ha consignades variants arpitanes d'alguns dels mots que usa Corradin. Entrar en la novel·la fa respecte i la lectura de les primeres planes és dificultosa i lenta, esclar. Però un català que sàpiga prou francès i una mica d’occità s’hi aclimata de seguida. Servidor me’l reservo per al setembre.

Si us fa gola, podeu demanar la novel·la aquí.

Perdran perquè són peculiars

Als anys vuitanta del segle passat, servidor em dedicava sobretot a la militància indepe. Hi vaig cremar moltes hores –no sé si malaguanyades: llavors això era picar ferro fred. Jo i els meus consorts érem peculiars, a saber: érem militaristes quan el que s’estilava era el pacifisme; érem indepes quan l’autonomia donava fruits saborosos i tothom comptava assaborir-ne més; ens aferràvem al marxisme quan tot quisqui l’havia abandonat; vivíem per a les idees quan el món sencer vivia per als diners. Érem peculiars, que és el mateix que dir perdedors.

Però ara, feliçment, s’han girat les tornes. Avui els peculiars són ells, els unionistes. A hores d'ara tothom sap que la independència és el millor que li pot passar a Catalunya, que tal cosa és factible i que depèn únicament de nosaltres. Això ho saben els catalans i els espanyols, els indepes i els unionistes, els observadors internacionals i fins els analistes més remots i despistats. Tant és així que per plantar-se davant una urna i votar que “NO vull que Catalunya esdevingui un Estat bla bla bla”, s’ha de ser peculiar, ergo minoritari, i doncs, perdedor. Potser em direu que en coneixeu força, d’aquestes persones; no us enganyeu: si són peculiars, són i seran minoria. El seu posat peculiar els farà perdre primer les eleccions al Parlament de Catalunya, i després el referèndum sobre la independència del país, tant si el fem abans com després de proclamar-la, solemnement i unilateral, sense demanar permís a ningú.

El present no és res

Llegeixo, en una carta de Joan Sales datada el 6 de juny de 1937, el que segueix: “Tot el que no sigui viure de records i somnis és pura bogeria; només hi ha el passat i el futur. El present és una pura abstracció, com el punt geomètric.” Subratllo les frases per tal de retrobar-les amb facilitat més endavant, però no cal: m’han quedat gravades i les vaig mastegant dins el magí.

Em temo que Sales té raó. El present no és res si no està carregat de futur; allò que fem en el punt de fuga que és el present només té sentit si podem projectar-ho en l’esdevenidor. D’altra banda, ¿què som -si és que som res- sinó els nostres records? Un home sense memòria no és res.

He canviat de parer, ves. No fa tant que m’havia deixat convèncer per algú –no recordo qui– que deia exactament el contrari: que el passat no existeix perquè ja no hi és, i el futur tampoc perquè encara no ha tingut lloc, i que per tant només hi ha present. Ara que la visito de nou, aquesta idea em sembla equivocada.

I deu ser per això que, quan ens posem en mans d’un present que és només això, present, ens sentim buits i malapler. Com si dins nostre es desfermés una tempesta d’arena sense arena.

La dieta de la Mariona

sorra, pedretes, fusta, cabells, llindes de porta, cadàvers de mosca, fulles, branquetes, esponges, paper de tota mena (satinat, de diari, de cuina…), cartró, deixies de quan es treu punta al llapis, espaguetis crus, trossos de plàstic, pilositats mascles, retalls d’ungla, bolquers, xampú, esclòvies, coixins, cordons, llesques de pintura, voliols, sabatilles, crostes, cues de miloca, clips, bocins de guix, cascarrulles, farbalans, embolcalls de preservatius, sanefes, estores, pèls d’escombra…