Papa, quan em moriré?

Quan la filla –quatre anys i mig– et fa per primera vegada aquesta pregunta, mai desenfundes la resposta adequada. Tampoc pots callar gaire estona, perquè no vols sembrar tabús. De fet la Joana no està malalta i pertoca respondre amb naturalitat, com si la pregunta fos: “Què hi ha avui per sopar?”.

–D’aquí a molts i molts anys –responc.

–¿Quants?, ¿quan en tindré onze?

–No, molts més. Quan en tindràs noranta, o cent.

–I la Mariona ¿també es morirà?

–Sí, ella també. Tots, ens morirem.

–¿Tots?

–Tothom. No en quedarà cap de viu. Per això hem d’aprofitar que som vius per passar-ho bé.

–¿I per què ens hem de morir?

–Perquè la vida és així. Si no ens moríssim, el món seria ple de gent i no hi cabríem.

Ens costa molt explicar la mort als nens. Encara no fa una setmana que vam ser al tanatori de Sancho de Ávila, a Barcelona. Ella tenia setanta-nou anys i no va morir del mal que patia, sinó d’una infecció arreplegada a l’hospital. Injust, absurd, indigerible. ¿Com s’explica això a un nen, si els adults tampoc trobem les paraules? Bicho instintivo que adivinha a morte.

La guerra del pipí

Això és, com si diguéssim, una guerra de posicions. L’exèrcit A (adults) pretén arraconar l’exèrcit P (patoia) a l’orinal, però aquest oposa una dura resistència: s’estima més xopar les calcetes, mullar-se les cames i deixar les sandàlies remulles. P és un exèrcit amfibi que embassa les rajoles al seu pas, i quan A fa front a l’ofensiva, ja és massa tard. Sempre és massa tard.

La guerra del pipí no la guanya el més fort, sinó el més ràpid. P és veloç com un bòlid i A és feixuc com un caragol blindat. La contesa és, per consegüent, un joc de poques taules.

La guerra del pipí és una guerra de desgast. En una hora, P és capaç de mullar quatre calcetes, dos parells de sandàlies, deu rajoles i de passada la funda del sofà, i encabat està més panxa que una granota a l’albufera. L’enemic, en canvi, ha acabat els menuts i una suor freda se li enfila tot al llarg de l’espinada.

La guerra del pipí també és una guerra psicològica, perquè P clama “pipí” quan ja se l’ha fet tot a sobre i, endut d’una revolada a l’orinal, llavors no en surt ni una gota i el recipient roman eixut com un fondal del Gobi, la qual maniobra desmoralitza profundament A. Les trinxeres són mentals. I els esfínters de P són imprevisibles.

La guerra de nervis viu dues treves diàries: la de la migdiada, havent dinat, i la de la nit. Aquestes hores, les parts en conflicte es concedeixen la pau del bolquer, una suspensió momentània de les hostilitats que permet a A descansar i refer-se. Altrament, les desercions serien inevitables.

Els animals i els nens

Els animals i els nens són còmplices, no sé ben bé per què. Potser perquè uns i altres tenen la mateixa concepció de la vida, que consistiria a buscar els afectes, satisfer les necessitats, conjurar els perills i defugir la metafísica. Vés a saber. El cas és que un miserable hàmster toca unes fibres sensibles que jo no toco ni per equivocació, que el contacte amb el bestiar estimula el desenvolupament emocional de la canalla i bla bla bla. Ho tinc assumit.

El que passa és que em fa una mandra immensa anar al zoològic. Només de pensar-hi, Barcelona em cansa. I vaja, allí dins, de contacte les bèsties, ni per pensament. Però a casa som de no llençar mai la tovallola i hem trobat un recurs atractiu: una colònia eclèctica, amb animals d’ací i d’allà, uns més rars que d’altres, que els infants poden tocar i péixer. Es diu La Granja i és al Mujal, un llogaret de Navàs, al Bages.

Dissabte hi vam ser. Un vailet guiava el grup –reduït– de visitants per les gàbies i les cledes en una mena de safari que dura dues hores. Vam veure (i sovint tocar) falcons, conills, cabres i bocs, oques, ovelles i marrans, porcs espins i també vietnamites, daines, óssos rentadors, estruços, indiots, paons, gallines de Guinea, un mussol, feram i volàtils d’ultramar. Acabada la ruta, ens fan a mans una processó d’animalons cada pic més insòlits: de primer ve un conill i després el hàmster i la tortuga –moderat, oi? Doncs després passen per les nostres mans un eriçó, rèptils de noms cretàcics, un camaleó, serps (la del blat, i després una pitó) i encabat una aranyota paorosa, peluda i grossa com una rata traginera. (I a l’hora de marxar, un detall que agraïm: no et volen vendre res. Marxandatge zero.)

Amb això hem complert i ens hem estalviat el zoo, mira que bé. De tornada al Maresme, fem balanç: “¿Quin animal us ha agradat més?”. “El conill”, diu la pubilla. “Les gallines”, fa la caganiu. Els nens són així: s’adhereixen als valors tradicionals. “Són conservadors perquè són febles”, recordo que va escriure un dia la Isabel Clara-Simó.

L'evolució dels afectes




Les demostracions d’afecte tendeixen sempre a la mínima expressió. I no és cosa que haguem de lamentar, perquè és llei de vida, que en diuen. Quan arribo a casa, la caganiu [setze mesos] s’afanya cap a la porta entrebancant-se amb les cames, els braços oberts i una rialla en els llavis, i se m’aferra a les cames com una pegellida, el cap enfonsat entre els genolls. És un moment de felicitat suprema, l’orgasme de la paternitat, el calfred d’amor més intens que he tingut i tindré mai. Però és efímer.

Perquè, després de l’abraçada amb la menuda, vaig a l’encontre de la pubilla [tres anys i nou mesos], que mira dibuixos arrepapada en el sofà i no es pren la molèstia de desviar la mirada per fer contacte visual amb son pare. Li dic bon dia i no em respon. Insisteixo i ella s’hi torna i m’enfloca: “Deixa’m!, no em miris!”. Jo que l’assalto amb un petó furtiu, “aaaaaaaaai!”, fa ella amb cantarella de puja, la deixo per verda i m’esquitllo cap a la cuina.

D’una vivència a l’altra hi ha només dos anys i sis mesos. És ben bé que l’amor entra de seguida en la fase, tan llarga, de l’endreçada contenció. No hi ha sentiment tan encès que no s’encamini a la quietud, ni passió que no es vesteixi d’indiferència per aparentar serenor. Massa que ho sabem, això, tocant a les relacions adultes. Però sovint ens passa per alt que, en els fills, la necessitat de demostrar afecte també cola avall molt, massa de pressa.