Aquesta setmana s’ha sabut l’indult que el govern espanyol ha concedit a l’exsecretari general del Departament de Treball, Josep Maria Servitge (condemnat a quatre anys i mig de presó), i a l’empresari que hi estava conxorxat, Víctor Manuel Lorenzo Acuña, tots dos d’Unió Democràtica de Catalunya. Salvador Cot en parlava abans-d’ahir.
A mi, ves per on, aquest cas m’ha encès la memòria. Això era a la primeria dels anys noranta. Jo curtejava de feina i, no sé com, em van oferir d’ensenyar català, durant quatre mesos, en un curs de formació ocupacional que es feia a Mataró. El Departament de Treball delegava en una empresa la feina de buscar els professors i organitzar el curs. La Generalitat pagava a l’empresa i aquesta ens pagava a nosaltres. Aquests eren els tractes. D’aquella, el conseller de Treball de la Generalitat era d’Unió Democràtica.
El curs va tirar endavant; vaig treballar-hi quatre mesos. I, encabat, l’empresa es va fondre sense deixar rastre. No vaig cobrar, i els meus companys tampoc. Ens havien afaitat. Vaig anar a reclamar al Departament de Treball. Em digueren que ells havien complert, que havien pagat el que tocava a qui pertocava, i que si teníem cap problema amb l’empresa de marres, era el nostre problema i la Generalitat se’n rentava les mans.
Fer tractes amb les empreses d’Unió Democràtica és així de bonic. No, no estic ressentit. Però aquestes coses no s’obliden. Ara, la notícia de l’última martingala –i de l’indult– no fa sinó confirmar la impressió que sempre he tingut d’Unió Democràtica.
