Escriu Proust a Sobre la lectura: “és el públic (el públic intel·ligent, és clar) qui és romàntic, mentre que els mestres (fins i tot els mestres classificats de romàntics, els mestres preferits pel públic romàntic) són clàssics. [...] I, recíprocament, els clàssics no tenen comentaristes millors que els «romàntics». Efectivament, només els romàntics saben llegir les obres clàssiques, perquè les llegeixen tal com van ser escrites, romànticament”.
És cert: l’escriptor jove adquireix consistència freqüentant els clàssics; i, d’altra banda, només l’escriptor madur sap calibrar el valor que hi ha en les produccions del jove. És curiós, però la biografia d’una persona com cal també és així: una llarga dialèctica entre el jove romàntic i el clàssic madur. Aquell esclata com un castell de focs i la vida l’empeny a l'alegria; aquest controla el foc, l’enforma, i troba en la contenció una voluptuositat nova que l’ajuda a viure.
