Quan vaig saber que la revista infantil Tretzevents plegava, vaig tenir el rampell idiota de pensar (i d’escriure, ai) que el mal venia d’Espanya. Anava errat d’osques, i llegir el que en diu Víctor Alexandre m’ha estat una ben guanyada estirada d’orelles. L’escriptor titlla d’hipòcrita el govern de Catalunya, que primer concedí una creu Sant Jordi a la revista i ara la deixa caure (ço és, li retira la subvenció). Té un tros de raó.
Pensant-hi fredament, però, trobo que Alexandre no la clava. Perquè qui ha deixat caure Tretzevents (nascuda el 1951!) no és el govern, sinó els catalans. No és lògic que les bones revistes infantils en català depenguin d’una subvenció: la normalitat és que es financin amb les subscripcions dels milers de famílies catalanes que tenen canalla. Em sembla de calaix, això. ¿Com és que els pares i mares del país no compleixen el deure elemental de posar a les mans dels fills, un cop al mes, un exemplar de Cavall Fort, de Tretzevents, del Tanano, de Faristol o de Camacuc? ¿Com pot ser que badem en allò que és més bàsic?
De nen, servidor vaig adquirir l’hàbit de llegir devorant els Mortadelos que el meu germà gran comprava adesiara. A casa no hi havia llibres, els pares no llegien i mai no va entrar-hi cap revista infantil. El goig de llegir i la passió pels llibres me’ls vaig haver d’inventar, i la set de lletra impresa l’assaciava a la biblioteca del poble. Ara que tinc dues filles, vull que l’accés a la lectura els sigui més planer. La pubilla acaba de fer cinc anys i... m’adono que hi ha Tiro Liro, Cuca fera i Reporter Doc, que són revistes per a nens d’entre 4 i 8 anys. Ves per on, ja estic badant. La desaparició de Tretzevents, ¿culpa de la Generalitat? Ca, barret!
