El primer text de Cròniques rurals, de Carme Martí i Jordi Llavina (Barcino), està dedicat a Joan Rendé. Llavina en parlava, la setmana passada, al Cultura del Punt-Avui. I Rendé recordava la naturalitat amb què son pare deia eixamorar (que és, diu, “quan una cosa es va eixugant sense que hi hagi cap factor provocador”). Ara ja no ho diu ningú. El món rural, que se’n va amb el sac ple de paraules.
Si només fos el món rural, això rai. Deu ser normal que la gent no sàpiga què és un mantí, com són unes arpelles, o quina bèstia és exactament un moltó. Però ja no em sembla normal que els adolescents no sàpiguen què és un safareig ni què vol dir aixopluc o esbotzar. I és trist que s’hagi abandonat una paraula tan precisa com padellàs.
El fet és que moltes de les paraules que perdem no tenen gaire a veure amb el món rural. Les clavades són tan urbanes com rurals: “clavar un moc, un miquel, un mastegot o un arrambatge” són coses que es feien en terra batuda i també sobre les llambordes i el quitrà. Els dies tapats són rúfols pertot, però quan l’altre dia ho vaig dir, on tinc el guanyapà, no em van entendre. I els barbamecs, amb aquell borrissol, tant eren de poble com de ciutat; igual que els ganganassos. És com si la llengua se n’anés a trossos abans d’anar-se’n del tot.
Diu que el poeta va viure “per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa”. Fracassà. Espriu no va fer sinó mostrar allò que perdíem. Ara els mots són ocells que se’n van al cel de les paraules, i allí, com fa el vers de Perejaume, “sonen d’elles estant i pel seu compte, sense cap participació humana”; però ningú no les sent.
