L’artífex de la remenada era una persona sola, la mare. Els menuts ens esquitllàvem, però no anàvem gaire lluny perquè havíem d’estar disponibles i al segon o tercer crit de la mestressa acudíem al front; el pare, en canvi, es fonia. I tot aquell cafarnaüm tenia una banda sonora: la del picamatalassos.
El picamatalassos era –és: encara n’hi ha– com una raqueta de tennis, però amb les vetes amples; era fet de vímet dur, de color d’os polit, i la mà que subjectava aquella superfície no suava mai. Val a dir que el fòtil tant servia per estovar matalassos com per treure la pols de les estores.
En el primer cas, els matalassos no sortien del llit: es desvestien dels llençols i pam!, pam! del dret, pam!, pam! del revés. Girar aquelles moles demanava un bon raig de suc de braó i la mare sovint demanava auxili, a la qual crida acudíem els menuts –el pare, mai. Els matalafs eren botits i feixucs com un senglar, estaven farcits de llana i draps i aviat s’hi gravava el motllo del dorment; i aquell fondal s’havia de desfer picant arreu. Els batacs se sentien de l’altra punta del carrer, i llavors el front de la mare sí que es mullava de suor.
En el segon cas, les estores es penjaven a la barana del balcó i, quan no passava ningú per sota, vinga patacades fins que els braços et feien mal de tant picar, perquè l’estora dels collons era com una bóta de sant Ferriol que no acabava mai la pols i aquell núvol de miques i àcars se’n baixava a poc a poc, i alerta que el vent no se l’endugués a cal veí, que hi hauria raons!
El picamatalassos era una de les eines més contundents que hi havia a casa, i sens dubte era la més sorollosa. Quan sentia que algú l’havien estovat o el volien estovar, jo m’imaginava un pobre desgraciat sotmès a l’acció abrasiva d’un o uns quants picamatalassos. I no anava lluny d’osques.
