La innocència és la virginitat de l’ànima, és l’estat de gràcia de qui encara no ha tingut temps de desgraciar-se. És un atribut que no el perdem només a títol individual, sinó també a colles i a l’engròs. Hi ha innocències que són fruita del temps, estan repartides a prorrata i les perdem tots alhora; però no ens en adonem fins que allò és història. Com aquell pic, quan la mare i la tieta Núria eren menudes i anant pel bosc toparen un homeniqueu que les volgué escandalitzar. Us ho conto a manera de romanç:
L’home us deia:
“Veniu, que us ensenyaré
el sol i la lluna”,
us menava a un racó
de bosc, s’abaixava
els calçons i us mostrava
les galtes del cul.
Llavors tu i la Núria
fèieu un xiscle
i fugíeu rost avall,
rient i esvalotant,
el glop de llep peluda
gravat per sempre
en el record.
Avui l’home del sol
i de la lluna jeu, obsolet,
fet constel·lació distant
de semen vell.
