Ho confesso: sóc un estúpid profund. Seré més precís: dins meu viu un estúpid profund. I no passa res, el tinc assumit. Penso que tots tenim una tapa que, si l’obrim, en surt un raig impetuós d’estupidesa -talment un guèiser. Només cal que badem un instant, que abaixem momentàniament la guàrdia de la intel·ligència, perquè plas!, es dispari la molla i surti el nostre estúpid, tot dient “hola!”. No se’n salva ningú: el més intel·ligent entre els intel·ligents té moments estúpids. Clar, hom no pot ser una centella les vint-i-quatre hores del dia: és impossible i contranatural. Us contaré una anècdota, protagonitzada per Calders i Carner, que exemplifica això a la perfecció.L’any 1940, Josep Carner era a Ciutat de Mèxic i tenia un viu desig de conèixer personalment Pere Calders; així que el va citar al seu despatx –Carner era dirigent del JARE, un organisme d’ajut als exiliats. Calders es mossegava les ungles de nerviosisme -coneixeria el Príncep dels Poetes!- i el neguit el dugué a lloc amb una hora d’antelació. El conserge el va fer passar al despatx perquè s’hi esperés. El contista no sabia què fer amb les mans i va encendre un cigarret per tenir-les ocupades. A l’hora d’espolsar la cendra, es va adonar que hi havia un sol cendrer de cristall, que feia molt de goig, i no es va atrevir a embrutar-lo. Va apagar el cigarret contra el vidre de l’escriptori i va llençar la llosca sota la taula. Quan va arribar, Carner el va acollir amb una robusta abraçada i van encetar conversa, però de tant en tant Carner preguntava a Calders: “¿No sentiu pudor de cremat?”. I Calders feia que no. I quan la pudor de cremat va ser intolerable van descobrir que, sota la taula, l’estora de llana ja tenia un forat de cinquanta centímetres de diàmetre. Aquest pas el conta en Tísner en el primer volum dels Ciris trencats (“Dos escriptors cara a cara”).
Vaja, que, amb sort, som estúpids només en el fons. N’hi ha que ho són també a la solana.
