Això és el que sosté una noieta de tercer d’ESO en un examen que he corregit avui. L’alumna ha fet la prova amb els ulls plens de son, les celles cremades de tant estudiar. Està aprovada, esclar. La seva adveració no és exacta: d’acord. Peca d’imprecisió: no ho discutiré pas. Però la frase és lúcida, fa olor de veritat i conté virtuts incontestables. Jas.
Postular que Madrid va ser el bressol de l’il·lustre foll barbaflorit suggereix un bon coneixement de la realitat sociolingüística de Palma (ai, de Mallorca, perdó). Només heu de parar l’orella en els carrers de Ciutat: la gent parla madrileny (i si els escolteu amb un xic d’atenció, comprovareu que també pensen en madrileny). A la televisió, veuen canals madrilenys. I voten partits madrilenys (sempre, sia per escollir representants de prop o de lluny).
Si això no fos prou, proveu de fer una enquesta: demaneu a la gent, a Palma, si són del Barça o del Madrid; obtindreu una majoria aclaparadora d’aquests darrers. Si Ramon Llull fos viu, seria del Madrid. A més, per a un esperit extens (per a un ciutadà del món, per exemple) la distància que hi ha entre Palma (de Mallorca, oix) i Madrid és irrisòria, i la confusió, doncs, té disculpa -més quilòmetres hi ha de Pyongyang a Seül i tot és Corea.
I encara, la frase de la pupil·la és gramaticalment impecable. Hauria pogut escriure Lul, i no: ha interpretat correctament les palatals. Hauria pogut accentuar Ramon, així: Ramón (en castellà aquest nom du accent, i en català no, cosa que ens parla d’una defensa eficaç davant la interferència de la llengua dominant). Hauria pogut considerar que el verb “néixer” termina en so vocàlic (atès que la erra no sona), argüir que es tracta d’un mot pla acabat en vocal i per tant decidir que no du accent. Un tal plantejament seria magistral, per bé que erroni. Doncs no: l’ha accentuat bé. Chapeau.
És clar com el sèrum que les virtuts compensen a bastament els defectes de la dita frase, i que la donzella s’ha guanyat l’aprovat. El que no sé és quina nota he de posar-li. ¿M'ajudeu?
