dimarts, 6 de març del 2012

Viure i no deixar viure

El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, opina que el coneixement de la llengua catalana no ha de ser un requisit, sinó un mèrit, per als jutges i fiscals que treballen a Catalunya. No m’estranya: és una opinió compartida per la majoria immensa dels connacionals del senyor Ruiz Gallardón. Nihil novum sub solem.

Només que cansa sentir tantes vegades la mateixa lletra. És la cançó de l’enfadós. Ja ho sabem, que els espanyols tenen una concepció jeràrquica de les llengües, en virtut de la qual se senten obligats a fer el feix damunt el català. Viu i no deixis viure, diu el sant i senya del supremacisme lingüístic espanyol, així el del PP com el del PSOE.

El que sobta és la poca coherència del racisme lingüístic espanyol. Perquè si la cosa va de jerarquies i l’espanyol està per sobre del català, és necessari observar que l’anglès està per sobre de l’espanyol. Raó per la qual l’anglès, a les terres de parla castellana, ha ser el requisit, i el castellà, un mèrit. Ah, ¿que no va així, això? És clar: Viu i no deixis viure.

3 comentaris:

NeoPoeta ha dit...

Si que son ben poc coherents, sí, els nostres veïns del costat...

Clidice ha dit...

Si parles del català ells són internacionalistes. L'últim que proposes els provoca un accés de defensa de les fronteres brutal. Vaja, que sempre guanyen :(

Joan Calsapeu ha dit...

Ells són així. No s'adonen que qui viu per humiliar els altres es denigra a si mateix, i que aquesta manera d'estar en el món palesa una gran inseguretat i una trista covardia. No hi ha pitjor cec que qui és, tot ell, una bena.