La bona literatura té episodis d’intensitat inusual. Connexions inesperades no pas amb cap veritat oculta, sinó amb veritats que no han trobat la manera de dir-se, amb els topants desemparaulats del món. Xucladors en què l’univers s’encongeix, atrapa un tros de condició humana i el condensa. Són els «moments» que il·luminen una obra; epifanies breus, rares, en el decurs de les quals la literatura és superior a la vida. Hi ha els «moments Auster», els «moments Roth», els «moments Vonnegut». I els «moments Cheever». Aquest n’és un:
“–¿Per què plores?
–¿Per què ploro? ¿Per què ploro? –va preguntar ella amb impaciència–. Ploro perquè he vist una dona gran donant-li una plantofada a un nen a la Tercera Avinguda. Anava beguda. No m’ho puc treure del cap. –Va estirar l’edredó dels peus del llit i va anar amb ell cap a la porta.– Ploro perquè el meu pare va morir quan jo tenia dotze anys i la meva mare es va casar amb un home que jo odiava o que em pensava que odiava. Ploro perquè fa vint anys vaig haver d’anar a una festa amb un vestit lleig, de segona mà, i no m’ho vaig passar gens bé. Ploro per alguna crueltat que no recordo. Ploro perquè estic cansada, perquè estic cansada i perquè no puc dormir. –Vaig sentir com s’instal·lava al sofà i llavors es va fer el silenci.”
(John Cheever, “Temps de divorci”, dins Contes, Proa, La butxaca, trad. Jordi Martín, Barcelona, 2009 [p. 187].)
1 comentari:
Està molt bé aquest fragment. Ja he sentit parlar abans dels contes de Cheever, però encara no l'he llegit, m'hi hauré de posar algun dia.
La bona literatura acostuma a superar la vida real, no? Com a mínim en l'àmbit de les paraules. No m'imagino a ningú contestant tan bé a la pregunta "Per què plores?".
Publica un comentari a l'entrada