El meu veí

Posem que es diu Ahmed. Era el meu veí. El seu currículum recent és bo de resumir. Deu anys enrere va arribar del Marroc amb dona i filles, va fer cap a Mataró i es va posar a viure dels serveis socials i de la dona. Ella era feinera, ell no. Treballar no entrava en els seus plans; estudiar tampoc. Inspirat sens dubte per una remota filosofia oriental, es va dedicar a fluir. Fins que la dona es va atipar de mantenir un dropo i el va engegar.

Llavors Ahmed es va buscar una altra dona. Va enllepolir una senyora granada, vint anys més gran que ell, i es va posar a viure a ca seva; a canvi del plat a taula i d’una assignació setmanal, li escalfava el llit (ell a ella). I vinga fluir, que el temps fa temps i viure engreixa. Fins que ella també es va cansar de mantenir un gallòfol i el va fer fora. Ara Ahmed menja i dorm en un centre d’acollida d’indigents, i no sé si fa comptes trobar una altra dona que el mantingui. Potser està desenganyat. Jo ho estaria.

El més trist de tot és que Ahmed no ha aprofitat aquesta dècada prodigiosa per formar-se. Podia haver estudiat català, o anglès, i no ho ha fet. Es podia haver tret dues carreres, però li feia mandra. S’ha estimat més gratar-se la panxa, viure del “qüento” i qui dia passa any empeny. Ara és un ni-ni de quaranta-dos anys. Llàstima.


No vull inflar butllofes. Ahmed vingué del Marroc, però n’hi ha que són com ell i vénen de Mollerussa, de Porto o de Venècia. ¿Sabeu què m’inquieta? Que tothom diu que té un veí com ell, i si no el tenen se l’inventen, i en el seu magí els Ahmeds es multipliquen i després voten el que voten. Jo agraeixo a la vida haver compartit replà, durant un parell d’anys, amb aquest entranyable acròbata de la vida.