Pere Boix ens ha deixat

Fora de Mataró, Pere Boix no era una persona coneguda. A la capital del Maresme, en canvi, tothom sabia qui era (gairebé formava part del paisatge urbà). Jo el vaig conèixer el 1983 –aviat és dit–, quan vaig entrar en contacte amb les escorrialles del PSAN i amb els quatre gats que feien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). En Pere Boix feia part del grupet de llibertaris independentistes que havien ocupat l’Ateneu (prop de la plaça de Cuba), i amb ells vam començar a gestar l’MDT al Maresme.

En Pere era una persona singular. Quan tot quisqui, als anys vuitanta, es lliurava a l’hedonisme més descordat i a la persecució del diner a tota costa, en Pere construïa una ètica personal per la qual s’obligava a la lectura, a l’estudi i a la praxi de l’esquerra revolucionària. En el seu cervell i a les seves mans es fonien l’obrerisme combatiu, l’independentisme, l’ecologisme anticapitalista i l’activisme llibertari. Els indignats d’enguany n’haurien après molt, d’ell, si el cranc que creixia dins seu no l’hagués allunyat de la plaça de Santa Anna.

Quan les soi-disant esquerres catalanes estripaven el teixit associatiu del país i enviaven tothom cap a casa; quan el PSUC, el PSC i CiU van decidir que la gent s’havia de desmobilitzar i deixar-los fer a ells, en Pere va ser dels pocs que no es van deixar enredar i mai mai mai va abandonar el carrer. Molts anys a la intempèrie, que diria la Gabancho. Una actitud de resistència, de lucidesa i de dignitat que l’havia de dur, anys després, a la CUP, com no podia ser altrament.

Fins que el cranc ens va començar a robar en Pere i la mort va entrar a la ciutat sense muralles. A reveure, Pere. Ens trobarem allí on no hi ha desigualtats socials, ni nacions sotmeses, ni lladres honorats, ni generadors de misèria.