Quan la filla –quatre anys i mig– et fa per primera vegada aquesta pregunta, mai desenfundes la resposta adequada. Tampoc pots callar gaire estona, perquè no vols sembrar tabús. De fet la Joana no està malalta i pertoca respondre amb naturalitat, com si la pregunta fos: “Què hi ha avui per sopar?”.
–D’aquí a molts i molts anys –responc.
–¿Quants?, ¿quan en tindré onze?
–No, molts més. Quan en tindràs noranta, o cent.
–I la Mariona ¿també es morirà?
–Sí, ella també. Tots, ens morirem.
–¿Tots?
–Tothom. No en quedarà cap de viu. Per això hem d’aprofitar que som vius per passar-ho bé.
–¿I per què ens hem de morir?
–Perquè la vida és així. Si no ens moríssim, el món seria ple de gent i no hi cabríem.
Ens costa molt explicar la mort als nens. Encara no fa una setmana que vam ser al tanatori de Sancho de Ávila, a Barcelona. Ella tenia setanta-nou anys i no va morir del mal que patia, sinó d’una infecció arreplegada a l’hospital. Injust, absurd, indigerible. ¿Com s’explica això a un nen, si els adults tampoc trobem les paraules? Bicho instintivo que adivinha a morte.
5 comentaris:
Una de les pregutnes difícils de respondre. Temo per quan m'arribi el moment a mi!
mai s'està preparat per a aquestes preguntes
El dia que vaig descobrir que ens moriem vaig fer La pregunta a ma mare;
-I tu també et moriràs?
-Sí, però per això falta mooolt de temps...
Ara que el pare ja no hi és, em miro sovint la mare i la sento dir però per això falta mooolt de temps, i vaig (des)comptant i resant perquè, de debò, en falti mooolt.
No desenfundràs la resposta adequada perquè, simplement, no hi és; però segur que la teva filla recordarà la que li has donat.
A mi la meva em va dir una de semblant "què vol dir morir-se?" i em sembla que li vaig dir que era com dormir però sense somiar, i de moment així ha quedat la cosa, fins a la propera, que tornarà...
"Com dormir però sense somiar". Caram, Gemma, aquesta m'ha agradat pler. Veig que a ca vostra hi ha una filòsofa i una poeta. Aneu ben servits.
Publica un comentari a l'entrada