Posar fil a l’agulla d’un poemari és extasiant (el dèmon et parla). Pastar-lo és divertit (passes gust podant, empeltant, emprovant vestits). Acabar-lo és la desesperació (pertot veus descosits, bonys i forats; el vers que fa un mes et semblava acceptable, ara és horrorós; tots els defectes del món treuen ull i embruten el paper; el taller de reparacions no dóna l’abast).
No acabes mai: el poema que és veritat, no és bell; el que és bell, no és veritat. El més difícil de tot és la veritat (en poesia la veritat és obligada: sense ella, no val la pena posar-s’hi). Costa molt perquè la veritat poètica té poc a veure amb la veritat comuna. La veritat que hi ha en els versos ha de ser impersonal –si és massa personal, fa llufa–: no ha de parlar del poeta, sinó de la condició humana, o de la inhumana. Ha de ser intemporal –ha de ser veritat sempre, perquè la poesia és una manera de conversar amb els morts i amb els qui encara no han nascut (els vius que la llegeixen són poca cosa més que uns manefles i no se n’ha de fer gaire cas). I a més a més ha de tenir la consistència del basalt –que, per molt que la reboteixis contra la paret, la veritat no es trenqui.
El tòpic diu que els versos han de transportar veritats profundes. No és cert. No cal. Bé poden traginar veritats superficials, amb la condició que la llengua i les imatges que hi surten vibrin i traslladin el fimbreig al lector o oïdor. Que emocionin. Que la mirada no sigui la de sempre. I que no ens aixequin la camisa.
El termini per lliurar el poemari es tanca. Reviso el recull i davant els meus ulls hi ha un desastre que creix com un suflé: un vers que espatlla un poema, un poema que fa malbé el conjunt. Les tisores i les peces de recanvi van amunt i avall, però el suflé no para de créixer. Allò que deia: la desesperació.
5 comentaris:
Potser és veritat el que dius però potser també és veritat que la poesia pot servir per vendre falsedats que sonin bé i fer-les semblar al lector veritats superiors. Ho dic en un poema. La poesia pot ser tantes coses, em temo... Sort pel teu recull!
Òscar, ningú sap què és la poesia -Riba s'ho continuava plantejant a la fi de la seva vida i no trobava resposta. Però jo sí que tinc clar que la poesia s'ha d'encomanar a la veritat, l'ha de buscar amb desfici, encara que no se'n surti. Si no ho intenta, per mi no és poesia.
Gràcies pels ànims. Salutacions.
Em pensava que aquestes tries es feien amb l'editor al costat, que tenen una mirada més objectiva, que potser és el que et falta. Em sembla que pateixes, deixe'm dir-ho així, de judici hipersubjectiu, que és del que em sembla que pateixen la major part d'escriptors en la teva situació. Ja ens faràs saber quan el podrem trobar a les llibreries per poder criticar-te ben criticat. :-))
Trobo excepcional aquesta definició de la poesia! Si tens tan clara la definició de veritat, endavant, encara que et sembli que patini alguna cosa, potser el defecte només el veus tu... perquè saps què volies dir i no ho has aconseguit, mentre que el lector no sap on volies arribar (això ja em passa a mi en un exercici més fàcil com és el periodisme... els lectors són sempre molt més benèvols).
Jo no en sé un borrall de poesia, però un dels pocs poetes que he llegit àmpliament, Màrius Torres, comparava el poeta amb la corda -dolorosa!- d'un arc que ha d'aconseguir disparar sagetes ben lluny...
És la corda dolorosa que es torç / i paga, sota els dits implacables i forts, / el vol de les sagetes amb la seva sofrença.
És el destí del poeta: patir en l'intent d'arribar a la perfecció. Pateixes? Ergo ets poeta ;=)
Però tots sabem que la perfecció formal i de fons és realment difícil d'aconseguir. Ara bé, fins i tot una poesia imperfecta pot dur dins un missatge molt potent, pot emocionar, pot fer pensar... és com les cares amb un nas prominent; potser és aquest nas el què més "t'enganxa", el que et sedueix fins i tot sense voler...
Doncs un text així m'encaixa a la perfecció com a pròleg de l'autor. Qualsevol que hagi mirat d'escriure poesia el subscriuria.
Publica un comentari a l'entrada