Adéu, Blogger

Ja deveu saber que Blogger, l’empresa propietària del domini blogspot.com, ha posat la cua “.es” o “.fr” a l’adreça del blog de tots els catalans que fèiem la viu-viu en aquest entorn (i que som una bona part de la blogosfera catalana). Blogger ens ha fet el blog espanyol (o francès) sense demanar-nos si el canvi ens està bé. Me n’he queixat –el canvi no m’està bé–, he deixat passar uns quants dies i Blogger no ha fet anques enrere. Per tant, me’n vaig. Adéu, Blogger.

Si Blogger em demanés d’incorporar la cua “.it”, “.cor” o “.tun” a l’adreça del blog, no hi tindria inconvenient. Però per “.es” no hi passo. Perquè és l’adreça de l’enemic, és la firma de l’estat que em vol tot el mal del món i que mira d’esborrar-me, literalment, del mapa. Blogger hauria de saber que la llufa que ens penja és inacceptable per a un català autocentrat. Ja s’ho faran. Migro a wordpress.com, que és on em trobareu d’ara endavant. Vet aquí la nova adreça d’Ucronies:

http://joancalsapeu.wordpress.com

Etnopoètica: els retrucs

L’etnopoètica, segons Heda Jason (1977), és la ciència que estudia l’art verbal, la branca del folklore que investiga les manifestacions de base verbal que produeix la gent. El terme és més o menys equivalent als de literatura popular, tradicional o oral. Carme Oriol (2002) distingeix els gèneres etnopoètics següents: rondalles, mites, llegendes, relats sobre experiències reals, acudits, refranys, endevinalles, enigmes, entrebancallengües, xibolets, mimologismes, cançons; i els gèneres etnopoètics no orals: folklore de fotocòpia, dedicatòries, grafits i folklore on line. Hi trobo a faltar els retrucs.

Els retrucs els ha estudiat amb deteniment la professora Caterina Valriu, que fa part del Grup d’Estudis d’Etnopoètica de les Illes Balears (GREIB). Breu: els retrucs són les respostes folkloritzades amb què els adults eludien les preguntes inconvenients o inoportunes dels infants; uns estirabots que contenen dos recursos habituals en la poesia popular: l’absurd i la rima. “L'absurd –diu Valriu– proporcionava imatges singulars i colpidores i donava a la resposta un to de joc, sovint amb pinzellades d'escatologia. La rima contribuïa a la fixació de la resposta i a donar-li gràcia, vivor i expressivitat.”

Els retrucs són en via de desaparició. Però n’hi ha que em són del tot familiars i que transmeto a les meves filles amb naturalitat, com ara aquests:

–Què dius?

–Miranius.

–Què deies?

–Miraneies, digue-li a ton pare que t’estiri les orelles.

–Ai!

–Cebes amb tall.

–Què passa?

–El carro de la bassa [o un burro per la plaça]

–Tinc gana.

–Menja’t una cama.

–Tinc set.

–Pixa i beu a galet.

–Què hem de fer?

–Vendre la casa i anar a lloguer.

–Què farem?

–Mala cara quan morirem.

–Vint i vint?

–Quaranta.

–Quan ton pare pixa

ta mare canta.

Després hi ha els que no conec. Però aprendre’ls és molt fàcil, i incorporar-los a la quotidianitat, també. En aquest article de la Valriu he après aquests, i me’ls quedo, hala:

–Hala!

–Cuixa, que té més popa.

–Què has dit?

–Que en trobar una merda clara

hi fiquis la carabassa,

i en trobar una merda espessa

hi fiquis la cabeça.

–D’on véns?

–De collir fems.

–On vas?

–A besar el cul a l’ase.

–Què hi ha per dinar?

–Barbassos.

–Què són barbassos?

–Cagarros com els braços.

–Què hi ha per sopar?

–Un pas de congrets.

–Què és un pas de congrets?

–Quatre bufes i dos pets.

–Fes via!

–La via ja és feta i el tren hi corre.

–Tenc fred!

–Idò estreny el culet.

I també hi ha les divertidíssimes preguntes-parany, útils per fer somriure la gent si la veieu cloc-piu o hi ha cares llargues:

–Véns?

–A on?

–A Son Caga-Ramon.

Tu menjaràs merda i jo colom;

tu quedaràs penjat

i jo me’n ‘niré pel món.

–Saps qui és mort?

–En Canals.

–I qui és en Canals?

–Aquell que en el cul hi té queixals.

–Digues “no”.

–No!

–Menja merda amb un canó!

–Digues “sí”.

–Sí.

–Menja merda amb un bací!

–Vols un confit?

–Sí.

–Doncs xupa’t el dit!

Caterina Valriu diu que hem de servar la memòria d’aquests materials. Jo aspiro a més: vull mantenir-los vius, fer-los créixer i crear-ne de nous. Digueu-me il·lús i mengeu-vos un lluç. A mi em sembla que els retrucs són empàtics, promouen la identificació amb el català, generen lligams afectius, són una font de joc i de plaer i faciliten la incorporació de nous parlants a la llengua.

El PP balear, campió en cohesió social

Tots els països normals fan immersió lingüística i ningú els mortifica. A diferència de nosaltres, que mirem de fer-ne i ens hem de passar el dia justificant-nos. I, dins el paquet de justificacions, n’hi ha una que no ens descuidem mai de dir: la cohesió social. No diem cap mentida: el català és una eina de cohesió social, i tant que sí. El que passa és que el castellà, si es vol, també ho és –i de quina manera.

El PP balear ho ha demostrat. ¿Que a les illes hi ha un fum de llengües? Ui, descohesió. ¿Que n’hi ha dues d’oficials? Ui, descohesió. ¿Solució sincràtica? Fes com si n’hi hagués una de sola, i que aquesta sigui la llengua oficial. La recepta és correcta. ¿Vols cohesió social? Elimina el català. ¿Vols igualtat d’oportunitats? Espanyol llengua única (i l’anglès, esclar, per gestionar el turisme). La llengua que ens uneix serà l’espanyol. La llengua que tothom entén, parla, llegeix i escriu. La llengua nacional. Un poble unit per una llengua. Cohesió social.

Em direu que la cohesió va més enllà de la llengua. És vera. I en aquest més enllà el PP balear també és el campió. Mireu els pobles amb alcaldes del PP de tota la vida: si més no entre els naturals, no hi ha atur. Tu em dónes el vot i jo et dono feina. Cohesió social.

A més, el solidíssim projecte cohesionador del PP està avalat per la història. Vejam. ¿Quin és el referent històric del PP? El franquisme. ¿Quin és el període de màxima cohesió social que han viscut les illes Balears i Pitiüses (i la resta de l’Estat espanyol) al segle XX? L'era 1939-1975. Vaja, que potser que ens ho pensem dues vegades abans de donar lliçons de cohesió social. Ells en saben més que nosaltres. Ens donen deu voltes.

Un moment Cheever

La bona literatura té episodis d’intensitat inusual. Connexions inesperades no pas amb cap veritat oculta, sinó amb veritats que no han trobat la manera de dir-se, amb els topants desemparaulats del món. Xucladors en què l’univers s’encongeix, atrapa un tros de condició humana i el condensa. Són els «moments» que il·luminen una obra; epifanies breus, rares, en el decurs de les quals la literatura és superior a la vida. Hi ha els «moments Auster», els «moments Roth», els «moments Vonnegut». I els «moments Cheever». Aquest n’és un:

“–¿Per què plores?

–¿Per què ploro? ¿Per què ploro? –va preguntar ella amb impaciència–. Ploro perquè he vist una dona gran donant-li una plantofada a un nen a la Tercera Avinguda. Anava beguda. No m’ho puc treure del cap. –Va estirar l’edredó dels peus del llit i va anar amb ell cap a la porta.– Ploro perquè el meu pare va morir quan jo tenia dotze anys i la meva mare es va casar amb un home que jo odiava o que em pensava que odiava. Ploro perquè fa vint anys vaig haver d’anar a una festa amb un vestit lleig, de segona mà, i no m’ho vaig passar gens bé. Ploro per alguna crueltat que no recordo. Ploro perquè estic cansada, perquè estic cansada i perquè no puc dormir. –Vaig sentir com s’instal·lava al sofà i llavors es va fer el silenci.”

(John Cheever, “Temps de divorci”, dins Contes, Proa, La butxaca, trad. Jordi Martín, Barcelona, 2009 [p. 187].)

Unió Democràtica de Catalunya i jo

Aquesta setmana s’ha sabut l’indult que el govern espanyol ha concedit a l’exsecretari general del Departament de Treball, Josep Maria Servitge (condemnat a quatre anys i mig de presó), i a l’empresari que hi estava conxorxat, Víctor Manuel Lorenzo Acuña, tots dos d’Unió Democràtica de Catalunya. Salvador Cot en parlava abans-d’ahir.

A mi, ves per on, aquest cas m’ha encès la memòria. Això era a la primeria dels anys noranta. Jo curtejava de feina i, no sé com, em van oferir d’ensenyar català, durant quatre mesos, en un curs de formació ocupacional que es feia a Mataró. El Departament de Treball delegava en una empresa la feina de buscar els professors i organitzar el curs. La Generalitat pagava a l’empresa i aquesta ens pagava a nosaltres. Aquests eren els tractes. D’aquella, el conseller de Treball de la Generalitat era d’Unió Democràtica.

El curs va tirar endavant; vaig treballar-hi quatre mesos. I, encabat, l’empresa es va fondre sense deixar rastre. No vaig cobrar, i els meus companys tampoc. Ens havien afaitat. Vaig anar a reclamar al Departament de Treball. Em digueren que ells havien complert, que havien pagat el que tocava a qui pertocava, i que si teníem cap problema amb l’empresa de marres, era el nostre problema i la Generalitat se’n rentava les mans.

Fer tractes amb les empreses d’Unió Democràtica és així de bonic. No, no estic ressentit. Però aquestes coses no s’obliden. Ara, la notícia de l’última martingala –i de l’indult– no fa sinó confirmar la impressió que sempre he tingut d’Unió Democràtica. 

La malaltia de l'islam

L’11 de setembre del 2001 dos avions van destruir les torres bessones de Nova York, i un altre va ensorrar una ala del Pentàgon. Just després, entre octubre i desembre del mateix any, Abdelwahab Meddeb va fer un intent d’explicar i explicar-se el perquè. Per què s’havia arribat aquí. Per què havia passat això. Va escriure, i el resultat fou La Maladie de l’islam (Editions du Seuil, 2002).

Que és un llibre important. Han hagut de passar deu anys per veure’l traduït al català. ¿Per què tant de temps? ¿Que ens fa por incomodar els nostres veïns de religió musulmana? Si ho tenim tan bo de fer descordar-nos la llengua tocant al Vaticà i les seves franquícies, ¿per què ens l’hem de mossegar en relació amb l’islam? Sobretot amb una mena d’islam. Esborronar-nos davant l’integrisme sense mirar de comprendre és una pura estupidesa.

Per això hem d’agrair a Arnau Pons, que dirigeix la col·lecció Traus (dins Lleonard Muntaner Editor), la decisió de publicar el llibre en català; i a la poeta Anna Montero l’esforç de traduir-lo. Una obra així l’havia de fer algú com Meddeb, que és escriptor, poeta i traductor, ciutadà francès d’origen tunisià i un bon coneixedor de l’islam (des del 1997 dirigeix el programa setmanal Cultures de l’islam, a Radio-France).


Meddeb poua en el passat i admira un islam culte, complex i tolerant, amable i hedonista, amant del cos i de la bellesa, amic de la ciència i de les arts. És l’islam d'Ibn Arabí, dels filòsofs i dels poetes, dels matemàtics i de Les mil i una nits. L'islam que, diu Meddeb, "va arribar gairebé al llindar de Descartes, Kepler, Copèrnic i Galileu".

L'autor escarbota el passat més recent i constata l’imparable creixement d’un islam sectari, estret, xenòfob, dogmàtic, punitiu, estult, amnèsic de la seva pròpia cultura i negador de la seva tradició. És el wahabisme, que es cou a foc lent a la península aràbiga i esdevé la religió oficial del naixent estat saudita. És la mare dels ous, o l’ou de la serp si voleu.

El wahabisme va ser fundat al segle XVIII per Mohàmmed Ibn Abd al-Wahab. És un corrent ideològic que preconitza un islam censor i bel·licós, invasor de la política, intolerant i beat, ressentit, depredador dels drets humans, impugnador de la democràcia, estret, simplista, coercitiu i taujà. És la penosa perversió que ha patit l’islam i que ha infantat l’integrisme. Ossama Bin Laden (“el wahabita del wahabita”), els talibans, el tenebrós GIA algerià i després Al Qaida han begut d’aquesta font. I molts altres que diuen fer-se lluny de l’integrisme també n’estan empeltats. És la malaltia de l’islam. És a tot arreu, com una pandèmia. Les primaveres àrabs li han pres protagonisme, però el mal està intacte.

Com un vidre esmús

Vidres esparsos que la mar un dia va engolir i ara vomita; bocins esmussos i entelats deixats en el sorrall. Vidres mineralitzats i picats de sal, cossos del país de les conquilles. Vidres que no tallen, que si els trepitges no fan mal. Fragments d’ampolles que són l’ombra esvaïda del color que varen ser. Formes de l’erosió, ocells que demanen mans que els acullin. Vidres glaçats que tenen fred i sedegen la carícia del sol. Quincalla, gemmes de fantasia que ja no enganyen ningú. I una manera més serena d’encaixar, això també.

Com més va, més ens hi assemblem.