Per què serem un estat lliure: un decàleg

L’endemà de les eleccions, Reagrupament va fer públic un comunicat en què constatava que el poble català ha optat per la via autonomista i que cal respectar aquesta decisió. Es nota de seguida que són paraules adolorides, poc reflexionades: ¿les haurien dites si els quatre diputats els hagués tret Reagrupament i no Solidaritat?; ¿té solta interpretar el vot a CiU com una validació de la via autonomista? És clar que no. Entre altres coses, perquè la via autonomista no existeix. En realitat, i a pesar de tot, Catalunya serà un estat lliure (no pas en aquesta legislatura, però sí, amb tota probabilitat, en la següent). ¿Per què n’estic tan convençut? Ho resumeixo en deu punts:

1. Perquè l’espanyolisme no té res a oferir-nos i és sempre igual a si mateix: es repeteix com l’all.

2. Perquè el catalanisme sí que té molt a oferir, i a més té la capacitat de reinventar-se (ni que sigui a remolc d’una societat civil molt dinàmica).

3. Perquè el catalanisme que encara no s’ha fet sobiranista no té més remei que fer-s’hi: l’autonomisme s’ha acabat i qui vulgui pessigar engrunes es penjarà les barres al sostre.

4. Perquè Espanya no canviarà per nosaltres i és clar que no hi cabem: ens han expulsat del racó que hi teníem.

5. Perquè ningú es muda sense buidar abans la casa de mobles, trastos i estadants. És el que acaba de fer la majoria del poble català.

6. Perquè l’Espanya que ve, previsiblement governada pel PP i amb la influència important d’UPyD, accentuarà la involució que ja vivim i eixamplarà la foia que s’obre entre Catalunya i Espanya.

7. Perquè el trànsit cap a la independència és un camí de no retorn, i ja estem fent via.

8. Perquè una decisió transcendent que implica milions de persones costa de pair, i els partits són les bèsties que fan la digestió més lenta.

9. Perquè sabem que Espanya no ens pot fer mal, i ja no ens fa por.

10. Perquè el context internacional és favorable a l’aparició de nous estats.

En som molts més

L’altre dia de pagès llegia el web d’en Salvador Sostres i vaig topar aquestes frases: “En els darrers anys ha semblat que l’independentisme avançava o que la independència està més a prop. Podem dir que més independentistes han cridat més que mai, però no que la independència estigui més a prop.” I vaig tenir un dejà vu, que se’n diu, perquè aquesta mateixa asseveració ja l’havia llegida en una entrevista a Albert Rivera.

Servidor tinc una relació d’amor-odi amb en Sostres: m’agrada molt com escriu, però em cau de la post quan passo de la forma al fons. A mi no em desagrada pas l’estil bròfec i provocador del barceloní, al contrari: és una de les qualitats que admiro en la seva prosa. Passa que no n’hi ha prou d’escriure bé: cal tenir raó i mirar de ser just. I en Sostres de vegades no en té, de raó, i sovint és injust.

Les paraules que acabo de citar, per exemple, no són ni enraonades ni justes. Perquè d’independentistes n’hi ha molts més ara que no fa dos anys; perquè, en molt poc temps, entre Catalunya i Espanya s’ha trencat quasi tot; perquè ara el dret de decidir (ço és, l’autodeterminació) és el pal i el paller de la política catalana, i tot plegat fa que la independència sigui a prop.

Paradoxalment, ara hi haurà menys diputats explícitament independentistes que en la legislatura anterior. Sembla com si en Sostres s’hagi volgut avançar a les veus que celebren l’enfonsament de l’independentisme. Són veus que caguen fora de l’orinal. Perquè els partidaris que Catalunya tingui un estat propi en som molts més que la suma de les paperetes d’ERC, Solidaritat i Reagrupament.

Tinc amics que són independentistes i van a la llista d’Els Verds, per exemple, i hi són sense agafar mal d’esquena. Jo tampoc hi veig problema. Perquè una cosa és dir qui vols que timonegi la Generalitat durant quatre anys i una altra, ben diferent, decidir si vols que el teu país sigui lliure. Confondre ambdues coses és mesclar ous amb caragols.

El país fa via cap a la independència a pesar dels partits que la volen lluny o mai, que avui fan majoria en el Parlament; i a pesar, també, de la fragmentació de l’independentisme. Digueu-me optimista.

Sóc d'un país

Sóc d’un país que passa vergonya de llepar-se les ferides. A la meva gent li han dit manta vegades que fa un posat ridícul quan s’emprova la llengua i que la seva saliva no val, que no és saliva sinó bava, i que fa lleig. Diu que el meu país fa mitja nosa i convé que es decanti i es deixi morir en un marge, que les ferides que al·lega no fan cap angúnia, que repulsiu ho és tot ell i que faci el favor de fer-se enfora del camí ral. El meu país borda poc i abaixa la cua de seguida i tothom s’hi veu amb cor, de clavar-li una guitza. Però sent que la dolor de les nafres i el pus que exsuden l’obliguen a viure, i sap que no té el barram llogat, que les petges que fa són antigues, que la terra que rega amb les bavalles és seva.

Viure arran

“Joana, decanta’t de la tele, que et faràs malbé la vista!”. “Mariona, ídem!”. Tots els nens fan igual: es posen a tocar del plasma perquè la reverberació dels colors els fascina. Insisteixo i la gran es decanta, però la patoia l’he d’agafar d’una revolada i plantar-la en el sofà.

Els grans també fem igual: vivim a tocar del món i ens fascina el tacte, l’olor i la vivacitat cromàtica de les coses. Per nosaltres, viure és viure arran, moure’ns a favor de la sensualitat i en contra de la perspectiva. Ens costa posar distància entre nosaltres i el món per mirar d’entendre’l, allunyar-nos-en per obtenir una imatge més àmplia i destriar la categoria de les anècdotes; i sense calitja que enteli la visió. Com els articles de Vicenç Villatoro o els editorials de Vicent Partal. Intel·ligència, se’n diu d’això.

Costa, trobar persones intel·ligents. Costa, callar a temps per no espatllar una conversa intel·ligent. Costa, passar l’arada pel cervell i que els fruits bons no es malmenin per falta d’adob i de reg. La vida intel·ligent sempre és escassa perquè la distància que demana xoca amb la nostra inclinació a viure arran. I és que pensar el món és sobrevolar-lo, elevar la ment i veure’s un mateix, allí baix, com un insecte. Un temps, això s’ensenyava. Em sembla, vaja.

Què cosa és la vida

Víctor Alba vuitantejava quan va escriure que “la vida es compon de grans dosis de cabronades i de modestes dosis d’humor i de petits plaers que serveixen de contrametzines”.

Em sembla una definició difícilment superable. Jo he provat de millorar-la i no me’n surto. Suposo que tinc disculpa, perquè encara sóc lluny dels vuitanta i ja se sap que el dimoni en sap més per vell que per dimoni. Només em surt això, que és clarament inferior a la màxima del barceloní:

La vida és un estat d’excepció entre dues democràcies, un llisquent en el qual un pot triar entre la lucidesa, que du a l’acolloniment, o la beneiteria, que estamordeix.

Llepafils

Fins fa sis dècades, poc ençà poc enllà, el llepafilisme era a Catalunya una prerrogativa dels amonedats. A ciutat, els pobres menjaven de gust i agraïts el que hi havia a taula, fos què fos; i en els pobles no era concebible un “això no ho vull" o "això no m’agrada”.

Recordo un passatge de Muntanyes maleïdes, d’en Pep Coll, en què l’autor afirma això que he dit, que als Pirineus els nens llepafils no van aparèixer fins als anys cinquanta del segle passat, quan la serralada es va despoblar i, entre les poques boques i el benestar incipient, els ventres enrajolats van quedar enrere. Avui el llepafilisme s’ha democratitzat: n’hi ha a totes les cases, a les bones i a les dolentes, a ciutat i a pagès. A ca nostra mateix, la pubilla és prima de dent, ves què hi farem.

I ara ve la bona. Un grup de tercer d’ESO en un institut d’aprendre coses, classe de llengua catalana i romanços. Predico els mots compostos i un dels exemples que fan al cas és llepafils. Carusses d’estranyesa. ¿Que no sabeu què vol dir llepafils? Uns quants fan que no amb la cara. ¿Ningú sap què vol dir llepafils?, insisteixo. És que no. La majoria dels alumnes són catalanoparlants, i els que no ho són és com si ho fossin. Fosca!

Vint anys enrere ens pensàvem que el català es fondria o migraria fins a ser residual, desallotjat per l’espanyol: la substitució era el mal que ens trauria del món. Ara he canviat de parer. Perquè tot indica que el català, més que ser desallotjat del seu terrer, el que fa és passar per ull: s’afona per dins, es buida talment una xirimoia que un es menja amb cullereta. El català se’n va perquè es queda sense paraules.

Ara bé. Els malànimes que davant d’això riuen per sota el nas, que vagin alerta, perquè ells també tenen la cua de palla. Demaneu si no a un jovencell com es diu llepafils en espanyol i observeu la cara que fa…

Semàntiques femenina i masculina

Avui he après que hi ha una semàntica femenina i una semàntica masculina. La cosa ha anat com segueix. Servidor m’estava tocant els papers en el Departament i sento la Maira que diu: “Hi ha unes feines que em vull treure del damunt”. Jo que la forado amb els ulls i penso: “Ja sé què vol dir, però si aquesta frase la digués jo, voldria dir una altra cosa”. I és que l’enunciat de marres, en boca d’una dona, significa ‘faré les feines’, i en boca d’un home significa tot el contrari, o sia, ‘no faré les feines’.

¿Oi que és curiós? La frase canvia de significat segons el sexe del locutor. ¿Qui ho va dir, que les oracions no tenen gènere? Massa que en tenen!