Africanització del pressupost

Conferència, aquest vespre, d’Alfons López Tena a Can Palauet, a Mataró. El tema, els pressupostos de l’Estat propi. La sala, plena com un ou. El diputat de SI, clar i net, tot grana i fora boll. Es nota que López Tena gaudeix dient el nom de les coses: esbandeix els eufemismes, esquinça els subterfugis, aboleix la retòrica, diu la nua realitat i a més la quantifica. Això és salut.

López Tena n’ha amollades dues que m’han semblat molt gràfiques i que m’abelleix compartir amb vosaltres. En primer lloc, el concepte –agudíssim– d’africanització del pressupost. En els pressupostos d’enguany de la Generalitat de dalt, el pagament d’interessos és la tercera partida més grossa després de la de Sanitat i la d’Ensenyament, i creix a velocitat exponencial. Cosa que ens acosta a la situació dramàtica de molts països africans, en els quals tot el pressupost de l’Estat va destinat al pagament dels interessos que ha generat el deute extern, i que per tant no tenen diners per fer cap inversió pública ni capacitat d’emmanllevar més diners. Col·lapse. Fallida. Ruïna. La Catalunya espanyola es precipita per aquest pendís.

L’altra tirada toca el pacte fiscal. En el món hi ha uns dos-cents estats i sis mil entitats subestatals (govens regionals amb poques o moltes competències). Doncs bé, garbellades aquestes entitats, només n’hi ha cinc que tenen potestat sobre els impostos que paga la seva població: la Comunitat Autònoma Basca, Navarra, Hong-kong, Cancun i Groenlàndia. Conclusió: les possibilitats de gestionar els propis impostos són del 100% si es té un Estat propi, i del 0,00000…% si no se’n té. Doncs això. La gràcia de quantificar les coses.

El meu veí

Posem que es diu Ahmed. Era el meu veí. El seu currículum recent és bo de resumir. Deu anys enrere va arribar del Marroc amb dona i filles, va fer cap a Mataró i es va posar a viure dels serveis socials i de la dona. Ella era feinera, ell no. Treballar no entrava en els seus plans; estudiar tampoc. Inspirat sens dubte per una remota filosofia oriental, es va dedicar a fluir. Fins que la dona es va atipar de mantenir un dropo i el va engegar.

Llavors Ahmed es va buscar una altra dona. Va enllepolir una senyora granada, vint anys més gran que ell, i es va posar a viure a ca seva; a canvi del plat a taula i d’una assignació setmanal, li escalfava el llit (ell a ella). I vinga fluir, que el temps fa temps i viure engreixa. Fins que ella també es va cansar de mantenir un gallòfol i el va fer fora. Ara Ahmed menja i dorm en un centre d’acollida d’indigents, i no sé si fa comptes trobar una altra dona que el mantingui. Potser està desenganyat. Jo ho estaria.

El més trist de tot és que Ahmed no ha aprofitat aquesta dècada prodigiosa per formar-se. Podia haver estudiat català, o anglès, i no ho ha fet. Es podia haver tret dues carreres, però li feia mandra. S’ha estimat més gratar-se la panxa, viure del “qüento” i qui dia passa any empeny. Ara és un ni-ni de quaranta-dos anys. Llàstima.


No vull inflar butllofes. Ahmed vingué del Marroc, però n’hi ha que són com ell i vénen de Mollerussa, de Porto o de Venècia. ¿Sabeu què m’inquieta? Que tothom diu que té un veí com ell, i si no el tenen se l’inventen, i en el seu magí els Ahmeds es multipliquen i després voten el que voten. Jo agraeixo a la vida haver compartit replà, durant un parell d’anys, amb aquest entranyable acròbata de la vida.

Viure i no deixar viure

El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, opina que el coneixement de la llengua catalana no ha de ser un requisit, sinó un mèrit, per als jutges i fiscals que treballen a Catalunya. No m’estranya: és una opinió compartida per la majoria immensa dels connacionals del senyor Ruiz Gallardón. Nihil novum sub solem.

Només que cansa sentir tantes vegades la mateixa lletra. És la cançó de l’enfadós. Ja ho sabem, que els espanyols tenen una concepció jeràrquica de les llengües, en virtut de la qual se senten obligats a fer el feix damunt el català. Viu i no deixis viure, diu el sant i senya del supremacisme lingüístic espanyol, així el del PP com el del PSOE.

El que sobta és la poca coherència del racisme lingüístic espanyol. Perquè si la cosa va de jerarquies i l’espanyol està per sobre del català, és necessari observar que l’anglès està per sobre de l’espanyol. Raó per la qual l’anglès, a les terres de parla castellana, ha ser el requisit, i el castellà, un mèrit. Ah, ¿que no va així, això? És clar: Viu i no deixis viure.

Recuperem 'Portugal literari', d'Ignasi Ribera i Rovira

El 1912 Ignasi Ribera i Rovira va publicar Portugal literari, un llibre (en dos volums) que recollia les seves conferències a l’Ateneu sobre la literatura portuguesa. Se’n van editar cinquanta exemplars a la Biblioteca Popular de L’Avenç, els quals –és clar– són introbables. Ignasi Ribera i Rovira va ser el primer gran difusor de la cultura catalana a Portugal i de la portuguesa a casa nostra. A Lisboa va crear el primer casal català i les classes de català a la Sociedade de Geografia, mentre que a Barcelona aconseguí fer el mateix amb el portuguès.

Ara, un projecte de Verkami impulsat per l'escriptor i crític literari Sebastià Bennàssar, el professor Josep Pich (UPF) i Mariona Lloret busca de reeditar aquesta joia bibliogràfica, dins la col·lecció Lusitània de la nova editorial NE, en la qual es publicaran coses relacionades amb Portugal i el món atlàntic. Queden tres setmanes per aportar els diners necessaris. La idea és fer una edició de cinc-cents exemplars en paper. Si ho fem possible, serem més feliços i més rics. Serem una mica més a prop de Portugal, i més a prop, també, de nosaltres mateixos. Bennàssar ho explica aquí, de Lisboa estant.

L'occità i l'Estat català

Déu n’hi do el mullader que ha fet l’Eduard Voltas amb el seu article a l’Ara, “En castellà també, sisplau”. És un debat que cal fer i algú l’havia d'encetar. Servidor estic força d’acord amb la música de l’article i amb bona part de la lletra, però no amb la que postula assumir el castellà com a “cosa pròpia” (eufemisme de llengua pròpia) i fer-lo oficial en l’Estat català que s’acosta. Més que res perquè, si fèiem això, el català deixaria de ser la llengua de referència i ja no caldria incorporar-s’hi. I això, en una societat d'al·luvió com la nostra, és la mort. 

Vaja, que no és bona idea. I que no cal. Els catalans de llengua castellana i d’identitat espanyola podran continuar sent allò que són (afegint-hi el català), i nedar dins la seva cultura, en un estat català que ensenyarà la llengua castellana a les escoles i la considerarà un actiu fenomenal al qual no renunciarà pas. El castellà farà part del paisatge del país: hi continuarà havent cinema i teatre en castellà, i jovenots que faran música en aquesta llengua. I en gaudirem tots.

Però ¿i l’occità? ¿Ha de ser realment oficial a tot Catalunya? ¿Ho és ara de debò? A mi em sembla que no. Si ho hagués de decidir jo, posaria que l’única llengua oficial de la Val d’Aran és l’occità. El que passa és que això pertoca decidir-ho als aranesos, i si ells s’estimen més tenir dues, tres o quatre llengües oficials, jo no tindré res a dir-hi.

El que queda de l’Estatut diu que l’occità és oficial arreu de Catalunya. Però això només és veritat a mitges, perquè un ciutadà pot presentar una sol·licitud en occità davant l’Ajuntament de Reus i serà vàlida, però els funcionaris de l’Ajuntament de Reus no han d’acreditar coneixements d’occità per obtenir la plaça que ocupen. A mi això m’està i m’estarà molt bé.  Només que aquest estatus no és el d’una llengua oficial. 

Posem que Déu

Posem que Déu existeix. ¿Què en traiem de resar-li? Consol. El consol és una de les necessitats humanes més profundes; neix del dolor d’existir i de la por de morir, i és amic de la bondat. Ho justifica quasi tot, l’engany per exemple.

Posem que Déu no existeix. ¿Què en traiem de resar-li? Poesia –que és una forma sublim del consol. La poesia neix de la necessitat que tenim de ser sincers, és amiga coral de la veritat i desafia el vertigen de viure. Escandalla la mica de sentit que hi pot haver dins el temps. I es justifica ella sola. 

El PSC, com una faula

Això era el capatàs d’unes terres on la gent vivia de les pomes, però en aquell país les pomeres eren molt altes i per atènyer les pomes calia una escala. I la gent passava fam, perquè la família del capatàs tenia l’escala, no la compartia i s’enduia totes les pomes.

–Tenim el ventre enrajolat! –cridava la gent.

–Heu de prendre paciència –els deia el capatàs–. Les pomes són de l’amo i les vol totes perquè en té necessitat.

–I un be negre amb potes rosses! –aücava el populatxo.

–Feu bondat –els deia el capatàs–, que si us porteu bé nostramo tindrà consideracions amb vosaltres.

–Demà ens afaitaràs! –clamava el comú.

I va arribar el dia que el poble va ventar una guitza al cul del capatàs i el van engegar a passeig, i van dir que s’hi posés un altre. I aquest altre ja no els aixecava la camisa, però els feia passar una fam que els alçava en pes.

I el capatàs foragitat va dir: “L’amo d’abans, que ja no n’és, i jo, us donarem escales perquè plegueu les pomes que heu fet créixer amb el vostre esforç, i anireu pel món amb la panxa plena”. I el públic, encès com una teia, li va enflocar:

–Ara que no és al teu abast, ens promets el que abans sí que podies fer i no et va vagar de fer per amor del teu amo. Vés-te’n a torrar neu, farsaire! –i li van clavar una altra coça en el cul.

Vet aquí el PSC, que ara que no pinta res enlloc proposa un model de finançament propi per a Catalunya i diu que si els fem cas estacarem els gossos amb llonganisses. Això, sense sortir de la LOFCA. Fent anar de tronc l’Administració Tributària de l’Estat i l’Agència Tributària de Catalunya. Que bé. Deuen voler que els aplaudim.

Ara, que hem de tenir clar el concepte, diuen. El concepte és que l’espoliació fiscal no és culpa d’Espanya –on vas a parar…– sinó del frau fiscal i de l’economia submergida. Ves per on, la seva capacitat de mentir és infinita perquè la seva barra és infinita. L’altra cara del concepte és, segons Pere Navarro [a la foto], que “nosaltres no posarem mai obstacles a l’ambició de Catalunya” [?!] però “no abonarem aventures”. El PSOE de Catalunya necessita un psicoanalista. I molts llibres d’autoajuda.