Memòries d'un porc

Per mi, el gandià Santiago Díaz i Cano era un perfecte desconegut. Fins que fa quatre dies vaig llegir en el blog d’en Joan-Daniel Bezsonoff que l’any passat s’havia publicat una novel·la estupenda, Memòries d’un porc (Servei de Publicacions de la UAB), del dit pixaví, que prèviament havia guanyat el XVI Premi de Novel·la “Valldaura-Memorial Pere Calders” de 2010. Endut per la curiositat, i refiant-me del criteri del nord-català, me’l vaig comprar. Ahir el vaig acabar de llegir.

I estic espaterrat. Quina trempera! (la de l’autor quan narra i la del protagonista quan se li posa dura). I quina delícia de valencià. Figura que el protagonista grava en cinc cintes les seves memòries amb l’ànim de deixar-les per a la posteritat –s’està morint, pobret. No és fins a la darrera cinta que ens diu el nom: Llorenç. Doncs bé, en Llorenç no té un currículum que sigui res de l’altre món: és un jove d’allò més normal que la balla magra i que creix amb mil limitacions. Com tanta gent. Només que té un bon semaler, i li ha costat tant aprendre a fer-lo anar i trobar els forats d’entaforar-lo, que n’ha fet el centre de la seva existència. La cigala que tragina és alhora el timó i la proa de la seva vida.

Però no vull que us en feu una idea equivocada. Memòries d’un porc no és una novel·la frívola. Et fa passar unes estones divertidíssimes i adesiara et posa calent, sí. Però sobretot és un retrat generacional, una crònica molt personal de la creixença dificultosa d’un valencià que quan va morir Franco just entrava a la pubertat. Tela el que li ha costat, a aquesta generació, alçar-se, formar-se, guanyar-se les garroves i iniciar-se en el sexe per la via de la pornografia més rudimentària.

També m’ha impressionat la genial caracterització de dos dels personatges de la novel·la: el tio Cesc i la Carol. El primer és un llibertari vellard que navega amb una formidable llibertat d’esperit, que parla amb la saviesa socràtica que té alguna gent de poble, que viu amb un profund sentiment de dignitat i que no fa embuts. D’altra banda, Carol és la prostituta negra amb qui s’emparella el protagonista; parla poc, però la seva dicció precària (com una metralleta amb xinglot) i els seus fets li basten i li sobren. A la seva manera, és eloqüent.

Uf, quin rotllo que us he clavat. ¿Com és que m'aguanteu?

La meva llengua és la més important del món

La molta veritat que conté el títol d’aquí dalt no és subjectiva, sinó objectiva de mena: perquè és veritat per a tothom, arreu i sempre.

Però no tothom està preparat per assumir-la. De fet hi ha estats sencers (com França i Espanya) que s’han construït contra aquesta veritat: opugnar-la és la seva raó de ser. I els catalans hem tingut la mala sort històrica que tots dos se’ns han tirat al damunt.

L’assumpció universal del dit axioma condueix a la igualtat sociolingüística de totes les llengües del planeta. Cosa que és intolerable per als nacionalistes lingüístics, que no són altres que els nostres dits veïns; per a ells, la seva llengua és la més important del món en termes absoluts. No tenim per què haver-los de sofrir.

De matances

L’última onada immigratòria que ha rebut Catalunya era una oportunitat per a la llengua catalana. Els catalanoparlants (entesos en sentit molt ampli) teníem ocasió de ser norais per a l'amarratge dels nouvinguts, braços per incorporar-los a la llengua i la cultura del país. Era una oportunitat i l’hem deixada passar. Era un deure i no hem estat a l’altura.

Els catalanoparlants han fet veure que no capien la importància del moment i de l’avinentesa, i s’han abandonat a la inèrcia de sempre: la de parlar en espanyol als que vénen de fora. ¿Estupidesa? No, feblesa. Podíem triar entre ser forts o ser febles. Si decidíem ser forts, tindríem país. Si decidíem ser febles, el perdríem. Hem decidit ser febles i deixar caure el país. Visca el dret de decidir.

La renúncia a incorporar els nouvinguts a la llengua catalana s'ha sumat al fracàs de la normalització lingüística. El prejudici, el complex d’inferioritat, la dimissió, han tornat a guanyar. És el pendís que dóna ales a l'espanyolisme, que s’infla i es fa fort dins ca nostra i ara es disposa a liquidar el que queda de nació catalana: la llengua i els vincles entre els territoris catalans.

I ho fa de Portbou a Guardamar i de Fraga a Maó: amb els vots anticatalans, amb els mitjans d’intoxicació, amb la pressió judicial i política contra l’ensenyament en català, amb tot l’aparell del (seu) Estat arborat contra nosaltres, i amb la ignorància (Jorge Semprún era amic de la cultura catalana perquè era intel·ligent i civilitzat, just al contrari dels qui es declaren enemics de la nostra cultura i fan, del seu odi, un vot).

Si finalment ens esborren del mapa, els catalans que es mengen la llengua hauran contribuït decisivament a la matança del país.

Islàndia

Tot va ser molt ràpid. D’un plegat, els figurants van expulsar de l’escenari l’elenc sencer d’actors i actrius, van plomar els polls reviscolats que els finançaven, i el públic, fins aleshores passiu i somnolent, es va fer càrrec de la funció. El director havia menystingut els indicis que presagiaven la revolta.

Canibalisme

L’assemblea de tribus caníbals ha aconseguit finalment aprovar una Ordenança de Civisme que posarà fi als excessos democràtics que des de temps immemorials pertorben la convivència en el si de la comunitat. Per celebrar-ho organitzaran un gran sopar, un àpat que es preveu multitudinari, i hi convidaran les tribus veïnes.

Per molts anys, Mariona!

Avui és l’aniversari de la Mariona. I el meu també. N’ha fets dos, i per tant li duc un avantatge de quaranta-tres anys. Si l’expectativa de vida continua augmentant, un dia m’atraparà: jo criaré malves i ella tindrà més anys dels que tindré jo quan faré cuec.

Però hi ha un punt en què jo sempre aniré per davant del vent: el de la memòria. La Mariona no recordarà res d’aquests primers anys de la seva existència. Jo sí que me’n recordaré. Evocaré el desplegament d’energia que feien necessàries quatre mans per canviar-li els bolquers (així a casa com a l’escoleta). El son primíssim, les nits del lloro. Les botzinades, la manipulació barroera de tot, la trencadissa dels contes, les rebequeries fragoroses, les crisis víriques, les cançons balbuces, les ploralles a la piscina, els braços cargolats a les cames del pare...

Ella no ho retindrà, tot això. Jo sí. Ni que sigui perquè ho acabo d’escriure. Jo hauré viscut dues vides: la seva i la meva (i la de la Joana). La vida de la planta que creix i la de les mans que l’aspren. Aquest partit, doncs, el guanyo jo. Ja arribaran els dies que perdré per golejada.

No ensenyem a pensar

A l’escola ensenyem de llegir, i els alumnes n’aprenen. Ensenyem d’escriure, i els alumnes –més o menys– n’aprenen. Però a l’escola no ensenyem a pensar, i els alumnes, ves, no n’aprenen. Si aquest aprenentatge tingués lloc fora de l’escola no passaria res. Però no és el cas. Els infants i els adolescents no aprenen a pensar enlloc. I llavors passa el que passa. I ens posem les mans al cap. Sense pensar –veieu?: nosaltres tampoc pensem– que collim el que sembrem.

Això ja ho sabia, però avui ho he tocat amb els dits. He corregit uns exàmens de llengua i literatura de tercer d’ESO. El tema de literatura que calia desenvolupar demanava endreça, reflexió, nuar conceptes i argumentar la lliga: Les connexions entre el Romanticisme i la Renaixença (ço és, explicar els elements del Romanticisme que fecunden la Renaixença i viceversa). Era fàcil perquè a l’aula ho havíem mastegat. Doncs fins i tot els millors alumnes (els que ho aproven tot amb notables i excel·lents) han fet els ous en terra. Les respostes eren una confusió fenomenal, un reguitzell de disbarats, un fraseig sense cap ni peus, un fugir d’estudi descarat. Ja m’hi havia trobat despús-ahir, corregint uns exercicis de pronoms febles que no es podien resoldre sense reflexió sintàctica. No els van resoldre, esclar.

Servidor en tinc una part de la responsabilitat. Però que la culpa estigui repartida no em consola. Perquè el resultat de tot plegat és molt greu. Hem fet una societat que exclou la intel·ligència. I l’estudi. I la cultura. Una societat on no hi ha cap referent juvenil que destaqui per la seva capacitat reflexiva. On els mass media s’adrecen als dèbils mentals (els quals han estat prèviament debilitats a les aules de primària i de secundària). Una societat d’individus que no són aptes per a la democràcia.

Llegir hauria d’ajudar a redreçar el tort. Joan Fuster deia que un llibre és una màquina de pensar. Em sembla que, quan es va empescar l’aforisme, el de Sueca no va considerar la literatura infantil i juvenil del seu temps. No la devia conèixer. Altrament, hauria matisat la sentència.