Ernest Maragall i Oriol Pujol menteixen

El conseller d’Educació en funcions, Ernest Maragall, ha comparegut avui davant els mitjans i ha llegit un comunicat del seu Departament, que també és el meu. El paper treu ferro a les tres sentències del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística i l’ensenyament en català. El tercer punt del document diu que “no es poden derivar conclusions de caràcter general sobre el sistema educatiu català a partir d’una sentència que es pronuncia sobre situacions individuals.” Una consideració que també fa el convergent Oriol Pujol. CiU i PSC diuen que no passa res.

Però sí que passa. Perquè la part dispositiva de les sentències declara “el derecho del recurrente a que el castellano se utilice también como lengua vehicular en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña, y en consecuencia y para ello la Generalidad deberá adoptar cuantas medidas sean precisas para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también al castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán.”

La cursiva és meva. Les sentències no diuen pas que el castellà també ha de ser llengua vehicular al col·legi SIL, a l’escola del Carme (tots dos a Barcelona), a l’escola La Salle (Tarragona) i a l’escola Sant Josep de Calasanç-Escolàpies (Sabadell), que són els centres on els recurrents duen la seva prol·le, sinó “en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña”. Més clar, l’aigua de Ribes, no? Doncs, per fer-ho encara més transparent, les sentències determinen que qui ha de moure el cul i aplicar la doctrina del TC no són les escoles de marres (que també), sinó la Generalitat. I això, dit per triplicat. Ergo, de les sentències es deriven conclusions de caràcter general sobre el sistema educatiu de Catalunya. I tant.

El vincle i la vinclada

La vinculació du al vincle
com el vinclament du a la vinclada.
Heus ací dos conceptes polítics
que no hauríem de confondre,
com es confonia l’home confós
davant l’argument confús
de la filadora que preguntava a crits
¿on és el fos, que s’ha fus?

Fullaraca amb nenes

Remolí de nens,
llum falba havent dinat,
devora el riu.

Embriagues d'infantesa,
les fulles xisclen, s'enjogassen,
com si no fossin seques.

(Sabadell, a la vora del riu Ripoll, 12 de desembre del 2010)

Pla, Sagarra, escudella i carn d'olla

Aquests dies d’advent he convençut la mare que el dia de Nadal torni a fer escudella i carn d’olla. Feia anys que s’havia deixat endur per la xaronada de les gambes, l’excés del pica-pica i la contundència dels rostits. Ara, per sort, tornem a la normalitat d’ennoblir, per Nadal, la menja més antiga, sàvia i quotidiana del país.

A El que hem menjat, Josep Pla diu que, quan era un infant, “l’escudella i carn d’olla es menjava sis dies de la setmana, i el diumenge es reposava, amb l’arròs dominical”. I Josep M. de Sagarra, al primer volum de les Memòries, s’imagina un seu avantpassat “ingerint, segons la gana del moment, la típica escudella i l’excel·lent carn d’olla que, des del primer comte sobirà de Barcelona, han estat l’aliment de tot el país, tant dels nobles com dels burgesos, com de la menestralia i de la pagesia; el sa aliment que ha nodrit la nostra família durant quatre segles i que jo mateix he digerit a diari fins que va esclatar la guerra de l’any 14.”

Llegir Pla i Sagarra pot dur a l’equívoc de pensar que tot quisqui, a Catalunya, omplia a diari el plat fondo amb escudella i el pla amb carn i verdura. Cosa que no és exacta. La veritat és que moltes escudelles clarejaven i que les alegries de l’olla variaven segons l’època i el lloc, com es pot comprovar en el llibre La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques, de Llorenç Prats (Altafulla, 1996).

En aquest llibre captivador, Prats extracta la topografia que el 1901 redacta el metge Vilà i Olesa, el qual, tocant a Tortosa, diu que “la alimentación de la clase jornalera, especialmente labradora, está formada por regla general a base de substancias vegetales”. També hi ha el testimoni d’un metge d’Aldover, el qual dóna entenent que la gent humil d’aquesta vila no treia el ventre de pena: “puede decirse que la alimentación queda reducida a pan, judías, lentejas, patatas y verduras”. Un es pot afigurar l’escena del dinar només donant un cop d’ull als pocs números que aporta el d’Aldover: “El kilo de carne cuesta en Aldover dos pesetas con treinta céntimos; un jornalero que gana una peseta o cinco reales es imposible que la pueda tomar de alimento. [...] Los obreros que ganan dos pesetas, que son muy pocos, aunque tienen más jornal, tampoco pueden permitirse el lujo de comer carne sino raras veces.”

En resum, que Pla i Sagarra eren uns senyors que la ballaven grassa i s’atipaven a cor què vols, però més enllà del seu cercle de coneixences hi havia qui-sap-lo de gent que posava aigua a bullir amb un os gastat, dues fulles de bleda i quatre cigrons, i la carn se l’havien d’imaginar. Com l’arròs engrogat dels herois famolencs de les rondalles mallorquines. Com els ventres enrajolats que somiaven truites.

32 Vidres, de Teresa Colom

32 Vidres és el títol de l’espectacle poeticoteatral que Teresa Colom ha posat sobre els escenaris aquests darrers mesos, sota la direcció de Pere Planells. Colom hi ha fet de poeta, rapsode i performance. Poesia que es torna escènica. L’andorrana hi ha vessat el seu món personal, fet d’un esqueixament que s’eleva de bell nou, allí on l’angoixa muda en esperança (“El nostre enemic és no trobar sentit a la vida. És per això que tenim esperança”).

Hi ha els poemes d'On tot és vidre, com “Beluga” (1), “El vidre que s’esquerda” (2) o “La casa” (3), però també d’altres poemaris. No he pogut ser-hi (les nenes, que són molt menudes...). Però he tastat l’espectacle a través d’aquest vídeo, que dura 6.19 minuts. Creieu-me que val el plaer. Us mostro, a sota, uns fragments dels poemes que he citat:



(1)
La ment és el predador que ens aguaita
i és la primavera que desfà el gel,
un ós famolenc com la fragilitat del nostre ànim
en un món que no perdona els ferits.

(2)
No sé si el vidre s’esquerda per la part més fràgil de la roca
ni si en la trencadissa sent la llibertat del mar.
Vidre que no tornarà a ser sorra.
Si em colpeges, jo m’esquerdo per on tu vas passar.

(3)
Al cel i a l’horitzó ens dirigim
però ens cal tancar la finestra i posar en un gerro les flors.
I mirar-les; concretes, nostres,
sense que el seu món ens torni la pregunta.

Els ulls miren cap enfora

Coneix-te a tu mateix, fa la divisa cèlebre de Sòcrates gravada en el frontispici del temple de Delfos. Per a la qual comesa el filòsof proposava la via de la introspecció. Error. A dins nostre quasi tot és fosca negra i els peixos que hi neden es devoren ells amb ells. Esmena. L’única manera de conèixer-nos és sortir a la superfície i mirar enfora, observar els ocells i sentir com xisclen.

Perquè som com els altres. O pitjor: els altres són com nosaltres. Cadascú té participacions de la bondat i la vilesa dels altres, i tots plegats fem variacions sobre els mateixos temes (por, esperança, vanitat, felicitat, alegria, reconeixement, angoixa, frustració, benestar, èxit, fracàs, dolor, plaer). L’alteritat és un mirall que ens multiplica. I el cordó umbilical que ens comunica no es trenca mai. Deu ser per això que podem viure junts encara que no ens entenguem.

Melcior (un conte de Nadal)

Ningú no l’havia vist entrar. Segons consta a l’atestat de la policia, el finestral de la terrassa no presentava senyals que l’haguessin forçat. Tot indica que l’intrús havia entrat amb facilitat aparent i sense fer fressa. I va ser talment així: Melcior havia aparegut en el menjador com per fatifat, i en moure’s deixava darrere seu uns nuvolets de guspires que es fonien tot d’una.

El rei va parar l’orella i comprovà que tothom dormia. Va treure un fanalet de dins la màniga, el va encendre d’un buf i observà la disposició dels mobles. Li va plaure veure's en el pessebre i celebrà que en aquella casa no tenien cap avet d'ostatge. Va pensar que encara hi ha esperança. S’assegué en el sofà per descansar una mica. Tenia l’esquena baldada de carretejar joguines amunt i avall. Pèro no només joguines. Mirà el rellotge i es digué per dins que no tenia tot el temps del món. Va obrir el sac, en tragué una tova de carbó i la deixà sobre el moble baix, al costat de la tele. En aquell moment una veu de fusta el sobresaltà:

-¿No us en doneu vergonya, Majestat?

Melcior va fer llum cap al racó on brollava la veu i el va veure: el tió, abrigat amb una bufanda de quadres i cofat amb barretina, un somriure de pega a l’entranya de la soca.

-Coi de tió, ¿i per què m'he d'empegueir de fer la meva feina?

-Majestat, en Bielet tindrà un disgust dels grossos quan trobi el carbó. Només té cinc anys.

-Nosaltres no mirem l’edat, sinó el currículum –bufà el rei–. Enguany en Bielet no ha fet gens de bondat: ha fet enfadar els pares, no ha cregut les mestres, té la ceba d’apedregar els nens, i a més ha deixat muntanyes de cigrons morts de riure en el plat.

-Majestat, en Bielet és un nen i li pren la mida a tothom: experimenta i aprèn. El menut és un bocí de naturalesa que explora els límits de les coses perquè vol adaptar-se al medi. Els infants sacsen el món perquè el volen domar. No mereix carbó.

-Vatuadéu, és ben bé que se t'ha assecat la saba, tros de quòniam! Potser que te’n tornis al bosc, que allí se’t pixaran els senglars i et passarà la frisor de fer el setciències. On s'és... En Bielet ha d’aprendre a respectar l’autoritat dels grans i acceptar el seu guiatge fins que tingui el seny condret. ¿On aniríem a parar si no? El món no és un esplai i els nens que no s’entenen de raons no van a Roma per la penitència –el rei estava de futris.

-En Bielet ha mamat llet de cabra, però és bon minyó...

-Què sap l’ase què cosa és safrà?! Qui ho veu tot d’allà dalt estant sóc jo; som nosaltres, els reis d’Orient, els qui estem ungits de justícia pueril! No em beuré les raons d’una fustegassa que només és bona per cremar! –s’arravatà; Melcior estava tan encès que no va reparar el tronc com s’envolava sense perdre el port ni el somriure.

L’endemà, a l’alba, en Bielet va entrar com un cop de vent a l’habitació dels pares, estirà les mantes del llit i plorinyà, tremolant tot ell com si hagués vist el llop: “Mama, papa, al menjador hi ha un senyor estès a terra!”.

La gent ho té bo de fer cuinar teories, de seguida en tenen una de cuita i aviat és en boca de tothom. Per això ha corregut la brama que un rebentapisos s'havia encontrat per atzar amb el vellet i, confonent-lo amb un de la competència, el va treure del món d’una troncada.