Les gusarapes i el poruc

Qui, des d’una posició de força, es veu sense arguments per justificar-la, fa sortir la por. El PP i el PSOE-C són gusarapes i la fan rajar pel broc gros i a tòt de càntir. Quan diuen que no consentiran un referèndum sobre la independència de Catalunya, fan com feia l’ala més dura del tardofranquisme, que no admetia unes eleccions més o menys lliures per por que els seus postulats en sortissin derrotats. El totalitarisme espanyol d’avui és la continuació viva del franquisme d’antany.

Més rara és la posició d’Iniciativa. Avui Joan Herrera renyava els independentistes dient-los que “saben que amb un referèndum d’avui per demà Catalunya es trenca”. Ai caram. Dec ser coix del front, perquè no ho entenc. Vejam, posem que hi ha referèndum i victòria independentista. ¿Vol dir Herrera que l’endemà els qui eren amics corals deixaran de ser-ho? ¿Que el nombre de divorcis i separacions es dispararà? Home, no fotem!, que l’amistat, l’amor i la hipoteca estan per damunt d’aquestes coses. ¿Que una colla de gent potser no aniran a treballar del disgust? Va va, que dues copetes i un cop d’ull a la nòmina endolceixen la fel al més pintat. Ens coneixem, herbeta, i te dius moraduix.

Els referèndums no trenquen res, al contrari: ben fets, són un salutífer exercici de civisme. A més, Herrera equivoca la terminologia. A Europa, del contrast civilitzat d’opcions col·lectives no se’n diu trencament, ni divisió, ni trauma: se’n diu democràcia. I ja n’estic tip d’excuses covardes i farisees. ¿Com pot ser que la independència esberli el país, i en canvi la dependència no? ¿És que no el tenim avui, el contrast de posicions, i no en fem un drama? I ¿és lícit tenir el país lligat de mans i peus perquè una minoria no vol que la majoria tingui l’opció d’expressar-se i decidir? ¿El malestar estructural de la majoria és preferible al malestar conjuntural d’una minoria, la qual veurà, a l'Estat català, com milloren les seves condicions materials de vida?

Gusarapes i esporuguits que volen privar-nos dels confits.

De la ingenuïtat

La ingenuïtat és una d’aquelles virtuts que neixen amb bona estrella i acaben atropellades. La INGENUITĀS llatina esqueia a l’home lliure i de sentiments nobles, lleial, sincer i honrat. I tant va durar, la dotació positiva del mot, que Dostoievski fa dir a Ptitzin, un dels personatges de L’idiota, que “a les tardes sóc més emotiu i sincer! […] Sóc més ingenu, més determinatiu, més honrat i respectuós, i encara que amb això us presento els meus punts flacs, tant me fot”. I no cal dar-li més voltes, perquè ja hem topat el culpable de la desfeta: el sentiment de vulnerabilitat. L’ingenu és vulnerable i per tant feble. I la jungla d’asfalt devora els febles. L’antiga virtut ha mudat en tara.

I, tanmateix, allò que fa part de la nostra estructura profunda no se’n va mai del tot. Comte-Sponville diu que la ingenuïtat és un atribut d’infància o de naturalesa. És cert, perquè les clares vegades que som capaços de projectar una mirada ingènua sobre l’entorn, connectem amb l’infant que duem a dins i ens detergim les entranyes. Vivim, llavors, un instant de rara plenitud. El nen i l’adult que som es donen la mà i bescanvien un somriure perquè estan contents de retrobar-se.

La ingenuïtat fa, en aquesta saó, la claror d’un llampec; és una onada soliua que travessa el llac de l’ànima; un trèmolo que no es pot reviure fàcilment si no és per mitjà de l’art. La música, la pintura i la literatura són maneres de transportar-nos al nostre fons ingenu, i és en aquest transport que donem, en estat de gràcia, el millor de nosaltres mateixos. Mozart era genial perquè amb la música donava veu al nen que duia dins. Van Gogh va descobrir la pintura ingènua i va embogir d’emoció. Calders ha seduït dues generacions de lectors poblant els seus contes de personatges que, de tan nets de cor que són, toquen el cordam innocent que amaguem sota una llosa de desconfiança i de cinisme.

Fins els qui no tenim tractes amb la musa sentim, molt de tard en tard, un esquellerinc que sona part dedins, i si no ens hem assecat del tot el sabrem escoltar. Llavors potser percebrem la diferència que hi ha entre una penca de bacallà i un home.

Un amor d'en Swann

Quan la nova versió catalana de Combray (el vestíbul de la Recherche proustiana) va aparèixer a les llibreries, l'octubre del 2009, la criatura estava en llibertat vigilada. Si els lectors li feien cas, creixeria; si no li’n feien, allí es quedava, plantada com una figuera borda. Va passar que Combray es va vendre com el pa calent i per tant al traductor, Josep M. Pinto, se li va girar feina.

I ara, com que el de Gelida és feiner, ja té enllestit el volum següent, de títol Un amor d’en Swann (Un amour de Swann), que conté la segona i la tercera parts del primer volum de la Recherche (ço és, Un amor d'en Swann i Noms de lloc: el nom). Si tot va bé, aquest divendres arribarà a les llibreries, de la mà d’El cercle de Viena.

¿Us en recordeu, de Charles Swann? Un dandi pèl-roig d’ulls verds, el bigoti espès, un monocle discret que no el desmereix pas, un home que en sap un niu, d’art, i que un dia coneix la jove cocotte Odette de Crécy, que serà la seva futura esposa. Swann, encegat, es deixa arrossegar per un amor passional, tanca Odette en una presó imaginària i pateix d’allò més quan ella en surt.

Com que un gran amor no pot ser cosa fàcil, decideix posar-s’ho difícil. La mala reputació que la cocotte té en l’alta societat força Swann a freqüentar uns altres ambients, com la casa dels Verdurin, uns polls ressuscitats que ballen la música que toca la insofrible Mme. Verdurin.

Tot plegat acaba a la proustiana manera, ben resumida a la frase cèlebre que clou el relat: «Dire que j'ai gâché des années de ma vie, que j'ai voulu mourir, que j'ai eu mon plus grand amour, pour une femme qui ne me plaisait pas, qui n'était pas mon genre!». Tot plegat té un aire tragicòmic, cosa que al seu dia ja va fer notar Samuel Beckett: “No hi ha segurament, en tota la literatura, un estudi d’aquest desert de soledat i recriminació que l’home anomena amor, presentat i descabdellat amb una tan diabòlica falta d’escrúpols”. Un amor d'en Swann funciona com una història independent, i és per això que sovint s’ha publicat separat.

L’última part del volum, Noms de lloc: el nom (Nom de pays: le nom), evoca els somiejos del narrador i les ganes que té de viatjar, atès que la seva malaltia li ho impedeix; i és a través dels horaris dels trens que veu la ciutat inventada de Balbec i sobretot Venècia.

Els proustians ja esteu al cas. I els no proustians, vejam si us envesco amb una frase que Harold Bloom projecta contra el tòpic, i que batega allí enllà de tots els llibres: “L’assumpte [de la Recherche] no és la memòria, sinó la ceguesa que necessitem desesperadament si volem continuar”.

No sóc català i treballo de valent

Avui he descobert que no sóc català. Qui m’ha obert els ulls no ha estat altre que Jaume Collboni, l’actual cap de campanya del PSOE-C. Un dels plafons que la formació ni-ni (Ni independentista ni de dretes) ha escampat pels carrers diu que “Ser català és treballar dur i amb les idees clares”. Que bé, llum sobre la meva identitat obscura.

I és que, si per ser català és menester treballar dur, el meu cas planteja dubtes raonables. Servidor només treballo dos terços de jornada i m’ho agafo bé: vull dir que procuro no esllomar-me i fer que treballin els alumnes. Amb el cor a la mà, he de dir que no treballo dur. Ergo, no dec ser català.

Pel que fa a la claredat d’idees, aquí sí que no hi ha lloc per a dubtes ni matisos: decididament no sóc català. Perquè el feixet d’idees que manejo és més confús que el nus de la Trinitat: no sé si sóc feliç o infeliç, liberalconservador o anarcosocialista, ateu o agnòstic, humanista o misantrop, bon professional o malfeiner, egoista o generós… Tot sovint em llevo amb una convicció i me’n vaig a jóc amb la contrària, i entremig he canviat unes quantes vegades de parer. La veritat és que estic fet un embolic. No sóc català; més clar, l’aigua embotellada.

I a més, com si tot això no fos prou, sempre que m’he escarrassat a la feina he treballat de valent (i no pas dur). Entre altres coses, perquè en català dur és adjectiu, i mai mai mai no té ni ha tingut valor adverbial. Bé, ara sí: en els cartells del PSOE-C, que ja es veu que són pensats en espanyol, com tot el que pensen i el que fan en aquest partit. Però vaja, ja s’ho faran.

A mi el que ara em neguiteja és que, si no sóc català… ¿què putes sóc? Espanyol, sé cert i segur que no -aquesta és una de les poques idees que tinc clares. Collboni, ajuda’m, sispli!

De la perillositat social dels teletubbies

Els teletubbies desperten força suspicàcies entre els pares amb inquietuds educadores. Amb raó. Tinky Winky, Dipsy, Laa-Laa i Po fan poses d’innocència pueril i en el fons són unes gates maules. Ull viu! Aquest matí les menudes de casa se’ls miraven com aquell qui res i jo sentia un calfred que escalava l'espinada cul amunt, fins al bescoll.

¿Sabeu què passa? Que aquests ninons creixen com tomaqueres sense asprar, així com volen, sense hàbits ni normes ni límits, sense adults que els diguin “això està bé i això està malament”. Si volguessin, arrasarien les flors de la praderia i el nadó que fa de sol encara els riuria la gràcia. No hi ha ningú per renyar-los, ningú que mogui el dit índex davant seu fent “no, no, nooooo”. És cert que hi ha una veu en off que surt d’un periscopi, però la fantasma es limita a anunciar l’hora d'anar a dormir i poca cosa més. ¿On són els pares o els tutors legals d’aquesta patuleia? ¿Com es comportaran aquests marrecs quan arribin a l'edat de la malsofridura? Tenen tots els números per ser alumnes conductuals (que és l’eufemisme que fa servir el gremi de l'ensenyament per no haver de dir el nom de la cosa).

Quan nosaltres érem nens, això no passava. Heidi era orfe, sí, però tenia un tutor legal esplèndid: l’avi. Marco tenia mare, i tota la seva peripècia consistia precisament a buscar-la –com ha de ser. Fins i tot Vicky el víking havia de passar per dures negociacions domèstiques abans de córrer a l'aventura. I avui mateix, al Súper3, l’esburbat d’en Mic té el contrapès assenyat d’en Cinc Segons, que prou que se’l veu més grandet i formal que el seu amic.

¿Quan inventaran un obstructor dels programes que posen en perill la condreta educació dels nostres fills? Jo en vull un.

M'expulsen d'una llibreria perquè em nego a parlar espanyol

El cap de setmana llarg de la castanyada vam ser a Mallorca. Una mena de viatge de fi de curs amb els alumnes del nivell D de català que van tenir la paciència d’aguantar-me. Dilluns al matí fèiem la cercavila per Palma i vaig trobar, per atzar, Fine books and maps (carrer Morey, 7, darrere la catedral). Sembla que és el basar de llibre anglès d’antiquari més gran de l’Europa continental. En Jordi Llavina n’havia escrit un elogi emocionat i em feia gola visitar-la. Però just d’entrar-hi me’n van fer fora. La cosa va anar així.

El propietari de la llibreria, un senyor entrat a l’edat de respecte, se m'acosta i em demana què busco, en anglès. Li responc, també en anglès, que només vull donar un cop d’ull. Llavors em convida a parlar espanyol. (¿Tan mal d’orella fa el meu anglès?) Li faig saber que no parlo espanyol i m’ofereixo a conversar en anglès o català. Però es veu que la meva proferta de bilingüisme no li agrada gota, perquè el paio s’encén i comença a dir pestes del català, de Catalunya i dels catalans. M’engega que el català és una llengua que no serveix per anar pel món. Servidor li dic que les du girades de peu –You’re wrong–, intento explicar-li que el català és global perquè és una llengua Google... però ell ha posat la cinquena i no em deixa parlar.

Ara m’acusa de pertànyer a un poble fanatitzat i ple d’odi –You hate Spain!– perquè, quan la selecció espanyola de futbol juga amb una altra selecció, els catalans ens alegrem si els espanyols perden. Jo no entenc que celebrar la victòria dels uns sigui fanatisme, i en canvi celebrar la dels altres no. Provo de dir-li que aquests sentiments són fills de la història i que entendre’ls és el mateix que respectar-los.

Però l’home no em dóna opció d’argumentar, perquè ja està deplorant que a les oficines de turisme de les Balears els pobres turistes s’ho troben tot en català. Cosa que no és certa, perquè les oficines de turisme balears atenen els turistes en un grapat de llengües, comme il faut, entre elles el català; i es veu que és això el que li molesta: el senyor troba que el català no hi hauria de ser, perquè la presència d’aquesta llengua és ofensiva.

Barrino com es deu dir “prejudici” en anglès, però la paraula no em surt, i com que el quídam no atura la filípica començo a tenir-me per expulsat i vaig lliscant cap a fora. Quan sóc al carrer, l’home proclama, solemne i espanyol: “Bienvenidos es una palabra que no existe en catalán”. El senyor no es tem que està projectant sobre uns altres una tatxa pròpia.

De tota manera, ¿em permeteu un consell? No sigueu ases com jo. Si aquest sant baró vol que li parleu en espanyol, feu-li el plaer: digueu-li quatre coses en la llengua de Vargas Llosa. Pagueu el peatge i entreu a furonejar. La llibreria s’ho val.

Sobre la compassió

“La compassió és la llei principal, i potser l’única, de la vida de tota la humanitat”. Gran Dostoievski, que batollava l’arbre de la ciència per plegar veritats i les empeltava a les seves novel·les. El rus hi tocava, perquè la compassió és a la base de tot intent d’humanisme; i no es tracta de misericòrdia, sinó d’empatia, solidaritat profunda. A empentes i a rodolons, la compassió ha mogut el món al llarg dels segles, i ha agermanat moltes ànimes. Perquè compassió és més que sofrir amb el sofriment dels altres: també és participar de la seva joia. Però ara em demano si tot això no se’ns ha fet abstracte.

Un temps, el dolor dels altres era una presència viva: el vèiem, el sentíem, ens colpia, i això activava els ressorts de la compassió. Avui ja fa temps que ens hem avesat a amagar el dolor, perquè es veu que fa lleig. Ens hem obsedit a tenir o simular benestar i el sofriment s’ha fet invisible. Els menjadors de Càritas sabem que hi són, però ¿sabem les històries que s’hi entaulen? I l’infern d’una dona amenaçada o atupada, ¿qui el veu? La lluita que un malalt sosté contra el cranc, ¿on ressona?

També hi ha l’èpica –o més aviat la manca d’èpica. Perquè només sentim compassió per qui es remou contra el seu dolor; qui s’hi conforma no ens commou. Els qui es resignen a la privació abusiva de la llibertat no els compadim pas: mireu les dones a l’Aràbia Saudita; en canvi, pensem en les afganeses i ens escruixim, però ens passa de seguida. El gruix del dolor que sabem és massa llunyà i titil·la a les pantalles en forma d’imatge o de gràfica estadística. En el món s’ha globalitzat quasi tot menys la compassió. Costa condoldre’s amb algú que pateix a tres mil quilòmetres de distància, estabulat entre un anunci de dentifrici i un reality show.

Antany abraçàvem el dolor del món per via de sinècdoque: la violència i la pobresa d’aquí ens parlaven de les malvestats d’allà, i tot era u; la gana d’Europa resumia la gana del món. Avui la misèria del món es posa sobre la d’Europa i no sentim el batec de l’una ni de l’altra, perquè allà és un holograma i aquí una vergonya que s’amaga. Amb tants de vels, ¿on és que ha de germinar la compassió?