La lupa i la poesia

La poesia és el feix de llum que la lupa projecta sobre un punt i el du a la incandescència. El punt és el poema. El fum és l’ànima que crema. El dolor sóc jo.

(Sí, és cert. Les mans que ara m’embenen la ferida són les teves. ¿Com ho has endevinat?)

La neu i nosaltres

Temps era temps, quan les cabres feien llana, el Pirineu era un verger que no havia tastat el fred. La primera neu va caure sobre les muntanyes com una maledicció: les pastures desaparegueren mesos llargs dessota aquell càstig blanc i la vida va tornar molt puta. A les terres de pravall -si no gelava- la neu sí que era benefactora, per tal com amarava la terra a pleret i omplia els aqüífers. I amb la mutació d’aquella Catalunya rural en un país urbà de totes totes i de cap a cap, la nostra relació amb el blanc element també va canviar.

Avui la neu ens estova, ens entendreix i ens entusiasma. Si més no, així ho sentim els pobladors de la conca mediterrània, que acollim les primeres volves com s’acull un present dels reis màgics: amb els ulls mirallejants d’un infant. I és que la neu, insòlita, efímera, ens parla de la innocència que vam perdre un mal dia, no sabem quan ni com.

Ens estova, sí, perquè els flocs operen en el nostre esperit una mena d’osmosi per la qual ens fem ninots de neu i esdevenim els ingenus personatges d’un conte d’hivern. Sota els borrallons, o separats de la cortina de voliaines rere un vidre moll, ens fa l’efecte que som més bons que no som.

Ens entendreix, sí, perquè tot al voltant nostre el món s’ablaneix (salvades les angulositats i les verticalitats de ciment on la neu passa de llis) i ens sentim talment llevat dins la molla d’un gran pa de pagès reblert de crostes; i a més ens commou assistir a l’espectacle de la bellesa més fràgil, i ens meravella la pacífica, la inútil invasió dels cristalls tous.

I ens entusiasma perquè la neu ens transporta a un país de llegenda escrit amb caràcters blanquíssims, com si el cel tingués de sobte una vel·leïtat literària, un rampell una mica xaró i li vagués d’enfarinar un pastís de gleva i asfalt, com deixant constància que la innocència també és d’aquest món i que un dia trobarà la manera de brollar i de donar-se a qui vulgui tenir set.

Sílvia Tarragona i la "Petita illa" d'Andrea Levy

Segur que els soferts lectors d’aquest breviari ja sabeu quina li van fer, dimecres passat, a la Sílvia Tarragona. L’Empar Moliner ho contava despús-ahir a l’última de l'Avui. Es veu que quan la periodista feia cap a les instal·lacions de Radio Nacional de España, a Madrid, un piquet informatiu li va fer saber que era una grassa i una catalana de merda, li van retreure que no s’incorporés a la jornada “de lluita”, i per donar ritme a la cosa la van estamenejar una mica. Ho heu llegit bé: li van dir grassa. No em digueu que no és gros.

En canvi, això de catalana de merda no sembla tan greu, potser perquè hi estem més avesats. Les vísceres celtibèriques han generat els seus clàssics, i aquest n’és un. Feu memòria del cèlebre “Todos los catalanes son una mierda” que va escandir el celebrat Luis Martínez de Galinsoga el 21 de juny de 1959, tot abandonant l’església de Sant Ildefons de Barcelona, després que mossèn Narcís Sagués comencés a sermonar en català. Aquesta ens ha quedat gravada perquè Galinsoga era qui era (director de La Vanguardia i hagiògraf de Franco), però si haguéssim d’inventariar totes les floretes d’aquest color dels milers de galinsoguets que congria Espanya, l’enciclopèdia Espasa no bastaria per encabir-les.

Però vaja, com que dramatitzar és massa fàcil i tot es deixa estirar per un cap literari, deixeu-me dir que el tràngol de la Tarragona s’assembla molt a alguns episodis de Petita illa, l’estupenda novel·la d’Andrea Levy sobre el racisme a l’Anglaterra del 1948. A mig llibre, Hortense, la protagonista jamaicana, fa un tomb per Londres amb la senyora Bligh, i cop en sec els arriben uns crits des de l’altra banda del carrer:

“Alts, ordinaris, escandalosos. «Una bruixa negra, una bruixa negra.» Són tres joves. Repenjats a la paret, criden fent embut amb les mans davant la boca.
-Ep, negrota.
-No en facis cas –diu la senyora Bligh.
-Que em parlen a mi? –li pregunto.
-Continua caminant, Hortense. –Però jo vull veure les cares d’aquells homes. Quina mena d’anglès pot cridar d’una manera tan grollera?
-Sí, tu, negra. Parlem amb tu. –S’aparten de la paret per quedar-se al marge de la vorera, movent les mans com bufons. […] Un panet mig menjat surt volant de la mà d’un d’ells i va a parar a l’espatlla de l’horrible abric de la senyora Bligh.
-Afanya’t, sisplau –em suplica la senyora Bligh. Té una taca d’oli a l’abric.”

¿Què, no noteu un cert aire de família entre els actors de l’escena londinenca del 1948 i la madrilenya del 2010? (Però jo és que encara me’n faig creus: li han dit grassa!)

El fantasma

Em desdoblo per a conversar, pensiu, amb mi; i no sabria dir qui dels dos és el fantasma.

La misteriosa desaparició del gat d'en Pellofa

El gat d’en Pellofa s’ha fos. Era a la falda d’en Carnestoltes capgròs, cargolat com una ensaïmada, a l’entrada de les Figueretes, l’escoleta de la nostra pubilla. I ara no hi és. Ara, a la cadira on seia en Pellofa hi ha un cartell que denuncia la desaparició del moixet i implora, a qui se n’ha encapritxat, que el torni sisplau. Ja fa dies d’això, i el felí de drap no compareix. El trobem a faltar. I no sabem què fer. Em demano com afrontaven els nostres passats aquests revessos, perquè les tradicions bé han de fer servei. I a les Muntanyes maleïdes d’en Pep Coll trobo una resposta.

Es veu que al nostre Pirineu occidental, quan Judes era fadrí i sa mare festejava, hi havia una manera efectiva de fer que un lladre tornés allò que havia fet salvatge: resar uns responsos, “unes oracions útils per a moltes coses –diu Coll–, especialment per recuperar objectes robats. Com un primer advertiment al lladre, l’especialista sol resar-los al dret. Si l’objecte no apareix, llavors s’actua a les males: es resen al revés tot fent cremar una candela cap per avall. A l’acte, el culpable es comença a fondre com la cera de l’espelma.”

La dificultat del mètode era trobar algú que sabés de lletra, perquè per aquells verals tot quisqui era analfabet, llevat del rector. Però quan es trobava un lector –el rector no podia ser–, sembla que l’efecte era ràpid i infal·lible, i el càstig tant podia recaure sobre una persona, un animal o fins i tot un vegetal. A la contalla que recull l’escriptor de Pessonada, l’objecte perdut és una destral, i havent declamat els responsos del dret i del revés, qui rep el càstig és el pi on l’eina estava clavada. No queda clar si la gallofa adequada per a fer el sortilegi és El llibre de Sant Celoni o bé La cruz de Caravaca, però si dilluns que ve el gatet no torna a ser al seu lloc… que es calci, l’afaneta!

Bases del 3r Premi Helena Jubany

Les bases del III Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats ja són a la xarxa. Les trobareu aquí, però us avanço que per optar al premi cal presentar un narració breu o un recull de contes inèdits i no publicats a Internet, en català, amb una extensió mínima de deu fulls i màxima de vint-i-cinc fulls; que el premi està dotat amb 3.000 euros; que l'obra serà publicada per l'editorial Tantàgora, i que el termini d’admissió dels treballs acaba l’1 d’octubre del 2010.

Amb aquesta iniciativa, l'Associació Helena Jubany i Lorente es proposa dues fites. En primer lloc, mantenir viva la memòria de l’Helena, una noia que s’enamorà de la lectura i de l’escriptura, que construí la seva biografia al voltant dels llibres (com a periodista, llibretera, bibliotecària, contacontes…) i que va ser assassinada, a l’edat de vint-i-set anys, just quan començava l’aventura de la producció literària pròpia; els qui la van matar encara són al carrer. El segon objectiu és impulsar la literatura (de vocació) oral i de qualitat, connectant així amb la tradició ancestral dels contes narrats en el banc del foc (baldament avui no tinguem ni banc ni foc) i injectant-hi saba nova. I val a dir que l’Associació se n’està sortint amb nota molt alta. L’Helena n’estaria orgullosa.

Càstig

i Déu va castigar els homes dotant-los de consciència i la consciència va fer la por, i tots dos feren aliatge contra els altres i de retruc contra els uns, que begueren el vi novell de la recança, i els somnis dels homes es van omplir de ganivets i en despertar el primer que feien era rentar-se la nafra amb aigua de l’aixeta i una mica de sabó, si més no procurem que no s’infecti, deien, que el pus no s’escampi, que neixin crostes a la bassa de la sang i el broll s’estronqui, el cas és que la bèstia no es desfermi, per això la van lligar amb samugues a un carro ben feixuc i tant va ser així que un dia es pensaren haver domesticat la fera però les duien girades de peu perquè la fera eren ells i totes les paraules que deien eren el pus de la ferida que no es tancava mai, sinó que una genitura la llegava a la següent i en l’endemig la feram sucumbia, monòtona, d’una mort insistida com els dits a les denes d’un rosari