Els paisatges monòtons conviden al fanatisme. A la plana inacabable (les esteses cereals, els horitzons rectilinis, el cel excessiu), les idees es fan lloc dins l’esperit a manera de valls i de muntanyes. Allí, una ideologia és un massís; una pàtria, un temple immens. Les paraules hi creixen tibades, aspres, pedregoses. Hi ha una ferocitat latent. El pensament hi és obsessiu. Els paisatges monòtons posen una mena de planxa sobre les persones que hi viuen, un atifell que baixa del cel i que, si s’escalfa… mau!
1 comentari:
M'agrada aquesta aproximació que en fas. Monòton i reiterant, com una obsessió.
Publica un comentari a l'entrada