La resignació no és tan trista com sembla. Neix del despoder, però es pot agermanar amb la paciència i també amb la indiferència. Paciència de saber esperar. Indiferència per prendre distància de la pertorbació. No és cap mal, això.
La resignació no sempre és conservadora. De vegades és filla natural de la lucidesa i llavors no té filiació política: no és ni de dreta ni d’esquerra. Els savis de la Grècia antiga es formaven en escoles de distinció i entomaven amb resignació l’estupidesa irreductible dels seus conveïns; era una forma de la civilitat, amanida amb un pessic d’ataràxia. Flaubert, en canvi, tenia coragre, s’encenia, prenia el cel amb les dents. ¿Qui l’encertava?
Hi ha una resignació virtuosa: és l’endurança, la capacitat o la saviesa de suportar les llenderades de la vida. I encara hi ha, per acabar-ho d’adobar, una resignació terapèutica: la que ens calcem a manera de renúncia o d’acceptació; és una actitud epicúria que ribota arestes de l’esperit, ens arrela en el tros de món que habitem i dóna pau. No és pas poca cosa.
3 comentaris:
I sol ser un mecanisme de defensa contra el desconhort, que hi ha dies ...
A veure si t'he entès: La composició del teu poemari et porta pel camí de l'amargura i el cor t'ha dit que prou. Que m'erro gaire? :-)))
Doncs envia'l a l'impremta d'una vegada; Vaaa! Serem benevolents... |-)
Lior, sí que t'erres. El poemari l'he enviat a un premi. No guanyaré, però almenys me l'he tret de sobre. Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada