Avui és l’aniversari de la Mariona. I el meu també. N’ha fets dos, i per tant li duc un avantatge de quaranta-tres anys. Si l’expectativa de vida continua augmentant, un dia m’atraparà: jo criaré malves i ella tindrà més anys dels que tindré jo quan faré cuec.
Però hi ha un punt en què jo sempre aniré per davant del vent: el de la memòria. La Mariona no recordarà res d’aquests primers anys de la seva existència. Jo sí que me’n recordaré. Evocaré el desplegament d’energia que feien necessàries quatre mans per canviar-li els bolquers (així a casa com a l’escoleta). El son primíssim, les nits del lloro. Les botzinades, la manipulació barroera de tot, la trencadissa dels contes, les rebequeries fragoroses, les crisis víriques, les cançons balbuces, les ploralles a la piscina, els braços cargolats a les cames del pare...
Ella no ho retindrà, tot això. Jo sí. Ni que sigui perquè ho acabo d’escriure. Jo hauré viscut dues vides: la seva i la meva (i la de la Joana). La vida de la planta que creix i la de les mans que l’aspren. Aquest partit, doncs, el guanyo jo. Ja arribaran els dies que perdré per golejada.
5 comentaris:
Sr. Calsapeu (si és que us diuen així), no sé qui sou, però hauria de fer per maneres d'immortalitzar en paper la vostra magnífica i excelsa prosa.
Motles felicitats a tots dos Un escrit molt maco.
Amb un dia de retard: moltes felicitats a ambdós! I si, jugues amb avantatge :)
Ondia Joan moltes felicitats a tots dos...m´ha agradat molt el teu escrit.
Petons, Anna
Joan moltes felicitats de la teva germana, a mi també m'agradat molt el teu escrit.
Publica un comentari a l'entrada