L'excés d'autoestima

Quan servidor era un barbamec, tenia l’autoestima molt baixa. Però com que allò era mal de molts, no en fèiem cabal. L’un era dels tontos i ves què hi farem; qui tenia coll avall de fer de jardiner -portar una torre, en dèiem-; qui comptava col·locar-se a l'empresa del pare o heretar el negoci... i elles es veien omplint rentadores a casa. La universitat era una quimera. A l’escuela nacional d’un poble petit, ¿què voleu?

Quan un dia vam prendre els tapins cap a la facultat, no ens ho crèiem. I quan vam tenir un èxit professional –res a veure amb l’aviram ni amb els clavells ni amb el tros– no ens en sabíem avenir. Jo feia pudor de femta de conill i no sabia com m'hi havia de posar.

Ara les coses han canviat molt, per sort. Massa i tot, potser. Perquè hi ha bordegassos que tenen l'autoestima tan inflada que es passen set pobles. I això tampoc és bo; entre altres coses perquè l’excés d’autoestima fa perdre el sentit de la realitat.

Als instituts de secundària això es veu molt. Una bona part del fracàs escolar és poblat de sagals que estan pagadíssims d’ells mateixos: estan convençuts que si els han tombat tantes matèries és per "deixadesa sanota", no pas per falta de capacitat; i proclamen, amb una confiança que aborrona, que pel juny, a les proves de recuperació, demostraran allò que els professors no saben veure: que no els cal estudiar perquè “van de sobrats”.

Són uns brivalls, aquests, que sembla que volin damunt d'una estora màgica; just al contrari del que ens passava a nosaltres a la seva edat. Nosaltres vam anar més enllà de les expectatives que teníem i no hem encaixat grans decepcions. Altrament, aquests vailets enriolats que planten carbasses es pensen que es menjaran el món; però el més probable és que el món se’ls menjarà a ells. En cru i d’una xuclada.