La caganiu de casa només admet que la dugui a dormir la mama. No és que la menuda tingui res contra el papa: és només que li ha assignat unes altres funcions, la de jugar sobretot. Si el papa pretén portar-la a jóc, ella es planta: s’està dreta en el llit, plora i esbramega fins al límit de la seva resistència física, que és molta. Com que la mare també vol sortir de nit de tant en tant, hem de vèncer aquesta resistència.
Cosa que vol dir portar-la-hi jo, al llit, fins que s’hi acostumi. Teràpia de xoc. I aguantem la pressió fins allí on podem. La nena ens fa el cuc de l’orella malalt, sembla que tingui altaveus. Entomar la tempesta de decibels és molt dur: és com si t’esclafessin el cervell dins una premsa d’oli.
Quan la nena s’ha cansat de bramar o la mare s’ha cansat de sentir-la, i es fa el silenci, et sents com si t’haguessin clavat una pallissa. Com un lluç acabat de treure del forn. Estàs malambrós, no tens esma de conversar, no et veus amb cor de res. La teva ànima és una truita a la francesa. Esperes només que baixi la marea. Que la son vingui de pressa i que algú apagui el llum.
3 comentaris:
lògic... la mama és el millor que hi ha, que no te'n recordes? ;)
calla que m'has fet recordar vells i feixucs temps! però us en sortireu :)
Els nanos realment assignen rols als pares i ja pots dir missa, que ells fan la seva. Però per sort tot son modes que passen. Personalment no m'importaria que el meu volgués la mama per anar a dormir! L'he de ficar al llit cada nit i és un suplici perquè no hi ha manera!
Publica un comentari a l'entrada