Memòries d'un porc

Per mi, el gandià Santiago Díaz i Cano era un perfecte desconegut. Fins que fa quatre dies vaig llegir en el blog d’en Joan-Daniel Bezsonoff que l’any passat s’havia publicat una novel·la estupenda, Memòries d’un porc (Servei de Publicacions de la UAB), del dit pixaví, que prèviament havia guanyat el XVI Premi de Novel·la “Valldaura-Memorial Pere Calders” de 2010. Endut per la curiositat, i refiant-me del criteri del nord-català, me’l vaig comprar. Ahir el vaig acabar de llegir.

I estic espaterrat. Quina trempera! (la de l’autor quan narra i la del protagonista quan se li posa dura). I quina delícia de valencià. Figura que el protagonista grava en cinc cintes les seves memòries amb l’ànim de deixar-les per a la posteritat –s’està morint, pobret. No és fins a la darrera cinta que ens diu el nom: Llorenç. Doncs bé, en Llorenç no té un currículum que sigui res de l’altre món: és un jove d’allò més normal que la balla magra i que creix amb mil limitacions. Com tanta gent. Només que té un bon semaler, i li ha costat tant aprendre a fer-lo anar i trobar els forats d’entaforar-lo, que n’ha fet el centre de la seva existència. La cigala que tragina és alhora el timó i la proa de la seva vida.

Però no vull que us en feu una idea equivocada. Memòries d’un porc no és una novel·la frívola. Et fa passar unes estones divertidíssimes i adesiara et posa calent, sí. Però sobretot és un retrat generacional, una crònica molt personal de la creixença dificultosa d’un valencià que quan va morir Franco just entrava a la pubertat. Tela el que li ha costat, a aquesta generació, alçar-se, formar-se, guanyar-se les garroves i iniciar-se en el sexe per la via de la pornografia més rudimentària.

També m’ha impressionat la genial caracterització de dos dels personatges de la novel·la: el tio Cesc i la Carol. El primer és un llibertari vellard que navega amb una formidable llibertat d’esperit, que parla amb la saviesa socràtica que té alguna gent de poble, que viu amb un profund sentiment de dignitat i que no fa embuts. D’altra banda, Carol és la prostituta negra amb qui s’emparella el protagonista; parla poc, però la seva dicció precària (com una metralleta amb xinglot) i els seus fets li basten i li sobren. A la seva manera, és eloqüent.

Uf, quin rotllo que us he clavat. ¿Com és que m'aguanteu?