A casa tenim un problema de violència domèstica: la patoia (dos anys acabats de fer) ens pega. Quan menys t’ho esperes, sense més sal ni més oli, la menuda et dispara un raig de bufetades. Com que no les veus venir, no saps com reaccionar. ¿Què has de fer, cobrir-te el rostre?, ¿fugir?, ¿immobilitzar-la?, ¿xisclar?, ¿agafar-la d’una revolada i asseure-la a terra? El més sensat és això últim, esclar. El que passa és que no tens temps per pensar.
L’altre dia la menuda em va clavar una pallissa de ca: una pluja d’esplanissades a la cara. Li vaig arpar els braços per defensar-me i vaig protestar amb energia. Sense adonar-me’n, vaig cridar. Amb la qual cosa em vaig guanyar, per postres, una renyolima de la dona –món...
Ahir li va tocar el rebre a la mare, que li cordava el bolquer amorosament i ben confiada. D'un plegat li va caure un ram de pedra seca. Va ser prou àgil per agafar la criatura, posar-la a terra i amollar-li un sermó. No li calia fer-se l’enfadada: ho estava de debò. La nena va entendre que n’havia feta una de crespa i que estava castigada.
Abans n’he dit violència, però això no és exacte. És energia sobrant que es desplega sense control -vaja, suposo. Però, per a qui l’engospa, fa tant de mal com si fos violència. En dono fe.
5 comentaris:
Té energia la Mariona! Només li cal reconduir-la una miqueta...;) Bon dia.
Bon dia, Anna. Sí, l'energia li vessa. Nosaltres fem resistència pacífica i posem paciència. Ves què hem de fer.
Nosaltres vam passar per l'etapa de les mossegades, amb bona intenció (suposo), però que ens deixaven nafrats. Les coses es calmaran, és qüestió de resistir!
A més, això de les bufetades deu ser el seu pa de cada dia a la llar d'infants. És allà on es viu el major número d'actes cruels per metre quadrat... Els meus primers records en van plens!
Caram quin geni la mossa! Jo li posava unes baquetes a les mans i l'entaforava al davant d'una bateria, ves a saber! :)
Publica un comentari a l'entrada