De matances

L’última onada immigratòria que ha rebut Catalunya era una oportunitat per a la llengua catalana. Els catalanoparlants (entesos en sentit molt ampli) teníem ocasió de ser norais per a l'amarratge dels nouvinguts, braços per incorporar-los a la llengua i la cultura del país. Era una oportunitat i l’hem deixada passar. Era un deure i no hem estat a l’altura.

Els catalanoparlants han fet veure que no capien la importància del moment i de l’avinentesa, i s’han abandonat a la inèrcia de sempre: la de parlar en espanyol als que vénen de fora. ¿Estupidesa? No, feblesa. Podíem triar entre ser forts o ser febles. Si decidíem ser forts, tindríem país. Si decidíem ser febles, el perdríem. Hem decidit ser febles i deixar caure el país. Visca el dret de decidir.

La renúncia a incorporar els nouvinguts a la llengua catalana s'ha sumat al fracàs de la normalització lingüística. El prejudici, el complex d’inferioritat, la dimissió, han tornat a guanyar. És el pendís que dóna ales a l'espanyolisme, que s’infla i es fa fort dins ca nostra i ara es disposa a liquidar el que queda de nació catalana: la llengua i els vincles entre els territoris catalans.

I ho fa de Portbou a Guardamar i de Fraga a Maó: amb els vots anticatalans, amb els mitjans d’intoxicació, amb la pressió judicial i política contra l’ensenyament en català, amb tot l’aparell del (seu) Estat arborat contra nosaltres, i amb la ignorància (Jorge Semprún era amic de la cultura catalana perquè era intel·ligent i civilitzat, just al contrari dels qui es declaren enemics de la nostra cultura i fan, del seu odi, un vot).

Si finalment ens esborren del mapa, els catalans que es mengen la llengua hauran contribuït decisivament a la matança del país.