1. De primer es denigra, s’humilia els parlants de la llengua que es vol eliminar. Se la buida de prestigi. Tal cosa es fa difonent estereotips negatius que a la llarga bloquen l’ús de la llengua.
2. Després es trinxa la llengua en qüestió: se’n nega la unitat, es redueix, se la desconnecta del mercat que li és propi. Això la debilita i fa inviables quasi tots els projectes empresarials en la dita llengua.
3. Se li assigna un estatuts jurídic inferior al de la llengua dominant. A l’administració, se n’elimina el requisit i se’n precaritza l’ús.
4. Se l’aparta del món laboral i també del lleure, en els quals àmbits la llengua a eliminar és considerada inútil i sobrera.
5. Es garanteix que la nova immigració no aprendrà la llengua que es vol eliminar; es procura que ni tan sols hi entri en contacte.
6. L’imaginari del grup dominant substitueix del tot l’imaginari del grup dominat. La llengua que es vol eliminar queda sense coixí ni cobrellit.
7. Es foragita la llengua en qüestió dels mitjans de comunicació (ràdio, premsa i televisió). Si no hi ha més remei, se’n permet un ús residual (i de volada de corral) en algun mitjà. A la televisió, tot gest de normalitat és relegat a horaris pornogràfics. S’impedeix la recepció d’altres televisions en aquesta llengua amb prohibicions i amb multes.
8. Es mina la dignitat dels parlants de la llengua de marres: se’ls vexa i se’ls pressiona perquè l’abandonin. L’objectiu és trencar la transmissió intergeneracional de la llengua.
9. Es restringeix l’ensenyament en la llengua que es vol eliminar: s’aïlla els parlants en unes “línies” educatives separades, però es procura que n’hi hagi poques, i s’envaeix les que hi ha amb professors castellans monolingües.
10. El pas següent és eliminar aquestes “línies resistents”: es posen excuses per impedir l’ensenyament en la llengua a eliminar i la llengua manaia ocupa de fet tot l’espai docent i discent. Com una marea.
Per dur a terme aquest programa cal alguna cosa més que determinació: cal professionalitat. El franquisme tenia la primera, però no la segona. El Partit Popular suma ambdues virtuts. Ara la pregunta és si la democràcia (els vots, les majories absolutes) dóna llicència per a matar. A mi em sembla que no.
5 comentaris:
És un decàleg molt "tècnic", tipus how to. El que jo voldria conèixer és el substrat pervers, el més directament psicològic, del decàleg, el que fa que uns l'apliquin amb naturalitat, i els altres se l'empassin amb la mateixa naturalitat.
Tret d'expcions com les nostres, i que suposen uns farts de patir que, potser, expliquen en part la naturalitat amb que els segons s'empassen el caldo dels primers. Ara mateix em ve al cap Dolor de llengua
L'he llegit, "Dolor de llengua", i he tingut algunes ocasions de parlar-ne amb l'Enric Larreula. Si al costat d'això no hi hagués l'emoció paral·lela, el goig de llengua, no suportaríem el dolor.
Precisament, si el decàleg m'ha sortit "tècnic" és perquè vull poder-ne parlar sense que el dolor se'm mengi. No podem naufragar dins tots els naufragis. Ens hem de preservar.
Salutacions.
He llegit això mentre pensava en el nou alcalde sobiranista que tindrà Barcelona en poc dies. No sé què en deveu pensar: un bon model lingüístic? Tal com va tot, he començat a pensar que el meu blog el podria reescriure en castellà. Només em faltaria saber que retallen els pressupostos socials per subvecionar l'idioma de la "majoria silenciosa".
I com sempre, i des de fora, la perplexitat de l'aval de tants vots.
La diversitat aporta color a la paleta però, és clar, alguns prefereixen el món en blanc i negre, ni tan sols matisos de gris.
I no trobo enlloc els vots de color.
Publica un comentari a l'entrada