Diumenge de consulta a Sabadell

Vuit-cents voluntaris al servei de la consulta de Sabadell no eren pas pocs, però en calien més. Els meus amics havien demanat reforços i servidor m’hi vaig oferir. M’assignaren el torn de tarda a la seu de la Unió Excursionista de Sabadell (UES), al rovell de l’ou. Així que ahir, a les 10:30h, agafava a Mataró l’autobús cap a Sabadell; m’hi vaig trobar en Xavier Mir, que hi anava sense tasca assignada, disposat a posar-se on fes falta. Una hora més tard arribem a la terminal sabadellenca, on ens espera el meu amic Joan Vives –fou en Joan qui proposà de fer la consulta el 30 de maig i no un mes abans, per sort. En Xavier s’afegeix a la corribanda i en un cop de cotxe fem cap al barri de Gràcia: a la seu de la zona Hermètica hi ha la també amiga Imma Moles, fent el torn de matí; en Joan la rellevarà a les dues.

Havent saludat, besat i abraçat l’Imma –les ocasions s’han d’aprofitar!–, anem a fer l’aperitiu al Casal Independentista, que també és seu electoral (la mesa és al primer pis). La casa fa patxoca, però ens diuen que anirà a terra –quina llàstima! Tot seguit visitem la mesa de La República, que està a la fresca, aombrada sota un tendal, i fem cap a la Seu Central, a la Rambla, on hi ha el centre de dades i la sala de premsa. El centre de la ciutat fa molt de goig, el desplegament informatiu impressiona, els carrers criden autodeterminació. A la porta, una coral canta per animar la vetllada –quan entrem nosaltres entonen L’avi Ciset. La Seu és com un formiguer, cops de gent amunt i avall, els ulls encesos d’il·lusió...

Avui es troba molt a faltar l'Antoni Farrés, qui fou durant tants anys alcalde de Sabadell. Els qui els conegueren diuen que Farrés hauria fet molt més que donar suport a la consulta en un ple municipal: s’hauria arromangat i hauria posat veu i braços, tota la seva energia física i espiritual, al servei de la Platafaforma per l’Autodeterminació de Sabadell; en Toni s’hauria implicat a fons a favor de la participació -cosa que Bustos i companyia s’han guardat com de caure, de fer. Els resultats bramen: a pesar de la hipòcrita moció aprovada a l’Ajuntament, el PSOE-C ha procurat que la seva clientela no s’acosti a cap urna.

Sortim de la Seu i enfilem Rambla amunt. Darrere l’Ajuntament hi ha un empostissat on es fan actuacions musicals; al costat hi ha meses de votació, un bar a l’aire lliure i servei de cuina (es pot dinar per cinc euros). Hi ha bones vibracions, satisfacció per la molta feina feta; el sentiment que estem carregats de raó i de raons; la convicció que l’esforç s’ho val perquè estem obrint camí. Prenem comiat d’en Joan i anem a la seu de la Unió Excursionista. Els vint minuts que falten per a les dues els aprofito per fer una queixalada, i en Xavier, una cervesa. Ens separem quan falten pocs minuts per al pic del migdia.

Al punt de les dues m’incorporo a una de les tres meses de la seu. Han arribat reforços de Terrassa, Sant Cugat i Mataró. En la primera hora hi ha un degoteig constant de votants, de tres a cinc hi ha la consabuda parada digestiva, i a quarts de sis la cosa es torna a animar. Tanquem la paradeta de la UES a les vuit i a quarts de nou ja hem fet l’escrutini: hem replegat 547 sís, 2 nos, 6 blancs i cap nul. Estem contents, però no sabem els resultats del conjunt de la ciutat. A dos quarts de deu retrobo en Xavier a la terminal d’autobusos i fem la tornada cap a Mataró. A ell li ha tocat fer feina entre dictadors i feixistes: els uns que li dictaven dades i els altres que li daven feixos de papers -la broma és d'ell. Estem cansats –però jo més! A casa m’assabento de les xifres de participació: 23.870 vots, un 13’76% del cens ampliat a immigrants i joves de 16 i 17 anys. No és pas poc; al contrari: anem sumant. Qui para quiet no guanya: guanya qui té la iniciativa i es mou amb il·lusió, els qui empenyem. Nosaltres.

A la cuina, de petit

Quan era petit, mitja vida feia xup-xup
a la cuina i l’ampit rogenc de la finestra
xapava en dos el món dels infants: a fora
hi havia les orenetes, els xiscles, la glòria;
a dins, l’olla al foc, la col, l’olor del tedi.

Sobre la frontera de rajola s’alçaven
vidres que el fred i els alens entelaven.
Amb el dit índex dibuixàvem sanefes
i avions, esgrafiàvem l’ànsia de conjurar
les bullideres i alliberar-nos de la col.

Un dia vam veure una cara de tronxo

en el mirall i vam fer les paus amb les fulles gomoses,

verdes, amples com el vol de l'oreneta.

Diàleg procariota

Vivim de cap al precipici.
Sí, però el precipici és bell.
Existim debades.
Sí, i què?
Ni tan sols el plaer, no té sentit.
Però és.
Hi ha d’haver un fre…
No n’hi ha.
I uns límits…
La pell.
Algun fonament…
Els peus.
No podem ser immorals a tota hora.
La coherència és inhumana.
I la justícia?
La meva.
Bé hem de poder-nos ubicar dins una geometria.
Els geòmetres tracen tiranies.
Fa falta un criteri.
Per fer què?
No sé, el desassossec…
Esbrava’t.
Hem de poder tenir un agafador!
Masturba’t.
Bo i així… sense dogma no hi ha dissidència.
Engiponarem dogmes i construirem dissidències.
Tot serà massa fràgil.
Millor.
Ets boig.
Sóc viu.

Solsida

Una parpella de món
que s’esllavissa al camí Ral, número 371,
i s’alça de nou en companyia de la pols.

La mort ens pica l’ullet
abans de prendre possessió.

VídeoCUP Mataró: Sí a la independència

Servidor no sóc d’anar a concerts decibèlics, i menys si es fan a la mala hora; i si a més un és pare de canalla tendral, li passa que a les quatre de la matinada no és cap prodigi de vitalitat. Però dissabte tocava fer l’excepció. Perquè la CUP de Mataró engegava la campanya pel Sí a la independència amb un concert de La Gossa Sorda i de Brams. Feien falta mans i braons, i calia arromangar-se. Ala doncs, que els cansats fan la feina: vés i planta't davant l’entrada dels cotxes i vigila que algun espavilat no salti les tanques. Fins que La Gossa va enllestir i em van rellevar –gràcies! A l’inici i en l’endemig de l’espectacle es va projectar el vídeo que ha fet la CUP mataronina per demanar el Sí en el referèndum del 20 de juny. Dura vuit minuts i fa goig; si el voleu veure, aquí el teniu:

Tota una vida

Hi ha imatges que resumeixen tota una vida. Aquesta, per exemple.

Pujol incongruent

Recordo molt bé quan, als anys vuitanta, el president Pujol feia el ploricó dient que no podia anar més enllà, en polítiques de construcció nacional, perquè «el país» no el seguiria. Així s’excusava de reclamar el concert econòmic, de posar sancions a la Llei de Normalització Lingüística, de dissoldre les diputacions, d’emparar el català a l’ensenyament secundari, de plantar cara davant les invasions competencials i el setge a l’economia catalana. A Madrid, el peix al cove; i a Catalunya, fer la vetlla de la cohesió social, anar fent la viu-viu i entretenir el personal amb una retòrica nacionalista de baixa graduació. El pujolisme era això. I sobretot, res d’èpica, que «el país» no seguiria.

Jo ja veia que aquell discurs era trampós, però no sabia explicar per què: ergo, no podia rebatre’l. En realitat, «el país» podia assumir més i esperava més -sobretot, calia més. «El país» es va creure el discurs de la por sobre el país, i la profecia –allò que passa– es va fer realitat. Però és ara que es veu molt clar que aquella cançoneta d’en Pujol era una excusa de mal patriota. Perquè ara és «el país» qui va per davant de la classe política, és «el país» qui reclama dignitat i llibertat, qui pren la iniciativa nacional i fa l’autodeterminació. I qui ara no segueix és el president Pujol, ni el seu partit, ni la coalició de què fa part el seu partit. Vegeu si no l’entrevista que va concedir a l’Avui i el magnífic article que li dedica avui la Gabancho. Que s’ho facin mirar. Però que s’afanyin.

Insurrecció

Una gernació d’eunucs ha envaït les oficines d’Hisenda i ha abusat sexualment de les funcionàries. Assortadament, les forces de l’ordre han sufocat l’avalot amb promptitud i les vestals de l’erari públic no han sofert danys de consideració. Els agitadors reclamaven un increment de la inversió en entreteniment i diversió en general per fer passadores les llargues hores de guaita en el serrall.

Joan Sales, independentista

Compleixo la promesa de dedicar un segon apunt a l'Epistolari Joan Coromines & Joan Sales. I ho faré subratllant un aspecte de l’editor barceloní que els culturetes acostumen a passar per alt: Joan Sales era independentista. Sales era més viu que una centella i tenia una visió molt clara de la situació del país, del que se’n podia esperar i del que calia fer. Guaiteu aquestes línies del 1949, quan just feia un any que l’escriptor havia tornat a Catalunya:

“El que hi ha hagut (com ja us deia) és una invasió castellana massissa; una tercera part dels habitants de Barcelona són immigrants vinguts de 1936 ençà (la invasió va començar en època roja –aquesta expressió ha estat ja consagrada per l’ús general-, quan els bonifacis de la Generalitat tenien la llagrimeta prompta als tangos dels «republicanos españoles» sobre les tragèdies dels «hermanos» que volien fugir del domini franquista; des del moment que el domini franquista va arribar a Catalunya, es veu que les tragèdies d’aquests hermanos ja es van acabar, perquè no van fugir més, i ara estan molt ben avinguts amb els «hermanos» franquistes que han anat venint després).” (p. 92)

Sales era així: amb quatre ratlles feia una dissecció esmolada i lúcida, i les paraules no li feien por. Els anys no passen en va i algun dels conceptes que manejava (raça, Església, Exèrcit) ha quedat antiquat, però el plantejament és correcte i vigent. Vegeu un altre fragment de la mateixa carta:

“A mi el que m’esglaia és la incapacitat de cert tipus de català per elevar-se a les idees normals d’Exèrcit, Universitat, Església, Estat, etc. Si aquest tipus fos el característic de la raça, la conseqüència a treure’n és que la nostra seria una raça destinada al fracàs, en tant que inepta a les formes superiors de societat humana. [...] És perquè tinc fe que d’això nostre se’n pot fer una nació (un altre error dels catalanistes era creure que ja ho era), o sigui un organisme social dotat d’Exèrcit, Església, Universitat i Estat propis, que continuo essent nacionalista, i més nacionalista que mai.” (p. 93)

Avui també ens esglaia la incapacitat de cert tipus de català que no entén que no es pot estimar Catalunya sense voler-la lliure, i que la llibertat és ara, perquè demà serà massa tard.

Joan Sales i Màrius Torres

Permeteu-me un consell: si no teniu temps per llegir, llegiu epistolaris. Un els va espigolant a estones petites, desordenadament i fragmentària, no se n'adona i ja s’ha llegit el volum sencer. D’uns anys ençà el gènere epistolar va de puja a casa nostra. Crec que hem trigat massa a descobrir el valor històric, literari, lingüístic (cultural en definitiva) que hi ha en els epistolaris dels bons escriptors. Però vaja, més val tard que mai.

Ara tinc entre mans l'Epistolari Joan Coromines & Joan Sales (Fundació Pere Coromines 2004), en el qual, ultra una mala fi d’informacions i consideracions valuoses, trobo referències a Màrius Torres; i, com sigui que enguany commemorem el centenari del poeta, em plau mostrar-vos-en unes línies que daten del 1948. Vejats què en deia Joan Sales [foto]:

“El doctor Carles Cardó, en la seva darrera lletra, em diu que després de la lectura íntegra de les poesies [de Màrius Torres], el té sense dubtes «pel primer poeta que ha donat fins ara la llengua catalana». És la primera adhesió al meu punt de vista, i venint de tan alta persona no cal dir la satisfacció que m’ha produït. Crec que us passarà com al doctor Cardó, o sigui que a mesura que l’aneu rellegint l’anireu trobant més i més gran i ple de sentit, perquè també em va passar a mi i ha passat a altres persones. L’extrema simplicitat de l’estil desconcerta, avesats com estem al barroquisme delirant dels poetes catalans de la generació anterior (feta excepció d’en Carles Riba). Cal reavesar-se a la idea que els poetes grans són simples i dreturers de l’expressió dels seus sentiments.” (p. 82)

De moment, i per no allargar-me, em limitaré a aquesta cita. D’aquí uns dies, una altra. (I, ja que hi sóc, faig constar que subscric les paraules de l’editor, traductor i poeta barceloní.)

Wataru i Duarte, al Museu de la Vida Rural

Ahir es va inaugurar, al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, l’exposició Vida (Inochi), que recull un diàleg entre l’obra gràfica i escultòrica de Wataru, artista japonès, i els poemes de Carles Duarte. Els temes són el temps, la quotidianitat i el sentit de la vida. Wataru, que treballa sobretot a Catalunya i al Japó, basteix la seva obra al voltant de tres conceptes fonamentals: Ai (amor), Yume (somni) i Wa (harmonia). La mostra es pot veure fins al 30 de maig. Si encara no coneixeu el Museu espluguí, aquesta és una bona ocasió per deixar-vos-hi caure. I si voleu donar un cop d’ull a les obres de Wataru i sentir les tankes de Duarte, aquí les teniu:

Concèntric

Els anys, la pluja de fang
que ens embruta per dins;

els mesos que cremen en silenci
el sotabosc, ja mig ressec, del jo;

els dies que degoten com una aixeta
mal tancada, que de nits ressonen;

les hores que repiquen a l’enclusa
de pell i de carn, i s’entranyen;

els minuts que arrenquen els xinglons
de viure; els segons, que espurnegen.

El temps llescat tan prim que transparenta
i presagia l’instant inacabable.

Runa

Hi ha una edat per a construir-se una personalitat i una edat per a esbucar-la. Toca ser així, perquè els batzacs de la vida desinflen el globus que havíem dreçat amb gran bufera i arriba un dia en què aquella arquitectura del jo es revela ridícula, pretensiosa, inútil. Oimés, el món canvia molt de pressa i urgeix amollar noses per anar lleugers i mig adaptar-nos a la follia que ens envolta.

Quan arriba el moment de la demolició, un es converteix en runa i aprèn a viure enmig del calçobre. És una prova que cal afrontar sense recança, amb alegria si pot ser. Abdicar el jo no és tan dur com sembla –Pessoa no es va entristir per mor d’això: la tristesa li venia d’abans. Veure la teulada com es perd a l’airecel, no trobar parets on penjar els quadres, ser vida esterrossada, és tornar al caos -que és d’on venim- i assumir-lo. No és perdre la casa, sinó tornar a casa. Morir per a poder néixer. Tornar ningú per a poder ser algú.

Si ho fem bé, en la desolació aparent trobarem l’ocasió de créixer en direccions insospitades, una felicitat blana que surt de les pedres; i la serenitat, la certesa de saber que tanmateix no cal, que tant és.

'Lo nou diccionari lleidatà-català'

Vet aquí el llibre més venut el dia de Sant Jordi enllà de la Panadella (Panadella ençà per als ponentins). Amb pròleg de Lo Cartanyà. Un volum, com el títol i el nom del prologuista indiquen, poc seriós. El llibre sembla una poca-soltada: ho és i no ho és. Perquè Lo nou diccionari és instructiu i divertidíssim, i traspua una autoestima sanota. Des del punt de vista de la filologia, l'artefacte és... diguem que poc rigorós. Tant li fot. La gràcia del volum és que celebra la llengua i la presenta com a font de joc, humor i plaer. Els autors de Lo nou diccionari exploten la dimensió lúdica, llibertina i transgressora de la llengua, s’hi rebolquen com un gat ho fa damunt l’herba fresca, o com un verro –amb perdó– ho fa en el llot. La llengua també ha de ser això!

Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta –cap d’ells no és filòleg, per sort– han buscat l’alegria de la llengua i l’han trobada. Trobo que a molts catalans centrals els aprofitaria molt, una lliçó de jovialitat com aquesta. I és que, despullada d’aquesta dimensió, la llengua és trista, asèptica, desemocionada i al capdavall socialment inútil. L’actitud de los tres agosarats autors de Lo nou diccionari em recorda els amics valencians que estimen la llengua de faisó libidinosa, jocunda, i la parlen amb un plaer gairebé carnal (i, consegüentment, entomen la minorització de cada dia com un càstig corporal). Torno al llibre. El millor del volum són els exemples d’ús. Si encara no l’heu aubert, vejats-ne una mostra de cinc:

coneixament. 2 Vigila! Vés amb compte! Coneixament! No l’asbravos tant lo Pasquali que’m fotràs lo càrter als collons!

bavadero. Pitet. Fot-li un bavadero al txiquet, que no s’ammarrano’l jarsé.

poca contribució, pagar. Se’n diu de la persona que no està prou bé del cap, que no carbura gaire. Astà nevant i’l Filip va am samarreta amperi! –Dixa’l, que pague poca contribució...

jusgats. Jutjats. L’astraperlista no les tinie totes i ha pujat mitx ascagarrinat fins dalt als jusgats.

aspitralat -ada. Persona que du la camisa entreoberta, o oberta del tot. Oh que vas molt aspitralada; tapa’t, tapa’t, que t’arrofredaràs am lo popam afora.

A Lo nou diccionari només li veig una pega: deixa de banda la franja de Ponent. “Amb els fragatins no ens hi vam voler posar per evitar polèmiques polítiques”, diuen els autors. (Robert, Ferran, David, sou unes gallines mullades!)

Bon profit us faço.

'La història immortal', d'Isak Dinesen

En La història immortal, la novel·la d'Isak Dinesen (àlies de Karen Blixen, l’autora de Memòries d’Àfrica) que Viena va publicar l’any passat, el senyor Clay vol convertir en realitat una faula que conten els mariners. Segons la seva manera de veure, una bella història que no ha passat mai ha de passar de bon de veres perquè el món estigui en ordre. Al vell comerciant li plau transmutar la ficció en realitat per tal com així manifesta el seu poder sobre les persones que l’envolten, que per a ell són putxinel·lis.

Però el senyor Clay escup fora de la trona. Perquè qui vol convertir una rondalla en realitat desafia el destí i el curs mateix de la vida. No, qui vol estar en pau amb el món ha d’operar precisament en sentit contrari: ha de fer irreal la pròpia vida, ha d’esdevenir un personatge de ficció. No ha de realitzar-se –¿us en recordeu, de la consigna arnada?–, sinó irrealitzar-se. El pas de l’home pel món està tan mediatitzat, el paper que hi fem s’assembla tant a un guió teatral, som devots d'un tartufisme tan tossut, que només podem posar una mica de veritat en el nostre currículum si assumim el que som: ficcions que caminen. Hi guanyaríem molt si ho fèiem, perquè un actor ho entoma tot (fracassos, ridículs, vergonyes) molt millor que un ego amb pretensions de seriosa realitat.

El confident i còmplice del senyor Clay, Elishama, és conscient de tot això i sap que l’error de concepte que comet el seu patró el durà a la mala fi. “L’Elishama –diu la veu narradora– es va adonar que el valor d’una comèdia es troba en el fet que permet dir la veritat”. El jove jueu havia descobert la grandesa de la literatura.

Més llum sobre siau-ciao

En dos apunts anteriors (aquest i aquest altre) em vaig fer ressò de la possible filiació catalana del salut ciao. Primer Manel Capdevila, i després Frank Dubé i Jordi Bilbeny, proposaven que el mot italià pot provenir del siau català. Tots tres al·legaven la llarga presència catalana a Itàlia i dubtaven del pas schiavo>ciao, propugnat fins ara per la filologia italiana. Servidor hi vaig ficar cullerada i vaig escriure que, per afermar la hipòtesi catalana, “caldria documentar l’ús de siau a Itàlia. I algun filòleg hauria de posar emperòs a l’evolució schiavo>ciao”.

Doncs bé, fa pocs dies un català d’origen italià, de nom Pelino, ha visitat aquest xibiu i ha escrit, en el primer dels apunts que enllaço, les ratlles següents: “Hola. Sóc un italià que viu a Barcelona des de fa nou anys i m’agrada molt tot el que es refereix al català, la seva història i les seves connexions amb la meva llengua materna. Fa una setmana mirava una pel·li italiana on hi havia gent de la Puglia, regió del sud d’Itàlia, i de cop surt un siau de salut. Em va sobtar molt i he començat a preguntar i buscar en quins dialectes italians es fa servir siau com a salutació de comiat. No cal dir que les respostes que he tingut apunten a totes les regions del regne català: Sardegna, Sicilia, Napoli, Calabria, Puglia... Apareix en tot el sud d’Itàlia. En alguns dialectes del nord es fa servir ciau, amb u final, com a salutació de comiat també.”

(Pelino, no saps com agraeixo la teva aportació!) El comentari d’en Pelino em sembla tan significatiu i valuós que he volgut reproduir-lo en aquest apunt. Perquè ara ja tenim la feina feta: ja hem documentat l’ús de siau a Itàlia, i Capdevila ja ha posat emperòs de pes a l’etimologia que fins ara es donava per bona. Ara el pas siau>ciao ja no és una hipòtesi: és una veritat científica que, qui no l'accepti, haurà d’arromangar-se i mirar de refutar-la.

'El cobrador', de Rubem Fonseca

La semblança entre els personatges de Rubem Fonseca i els de Baltasar Porcel és sorprenent: els mata-setzes de l’un podrien viure perfectament en les novel·les de l’altre. Vull dir els homes excessius, esclar: els que se les volen tirar totes, els assassins que maten amb plaer, els qui viuen d’esclafar cucamolles humanes sense cap escrúpol moral ni un. Capbussar-se en la narrativa de Fonseca és viure el vertigen de la misèria humana.

El protagonista d’«El cobrador», el relat que dóna títol al volum (LaBreu, 2010), deixa un rastre de sang, semen i mort allí per on passa, i quan de sobtada troba l’amor, la nova dimensió vital el mena a multiplicar l'ímpetu homicida, ara amb l’estímul i l’ajut de la seva companya. Un sarcasme que és salfumant pur. El cobrador sembla parent propinc del Jaume Vadell porcelià de Cavalls cap a la fosca, que també viola, mata, deixa una estesa de cadàvers al llarg de la seva biografia, i així mateix fa un salt qualitatiu en la seva escalada criminal quan s’apodera de Son Capovara.

Però no tot és inic o sòrdid, en els relats de Fonseca. En la prosa del de Minas Gerais hi ha un racó per a la noblesa de l’ànima. A «Onze de maig», una caterva de vells es consumeixen en un asil de tenor penitenciari, on els “Germans” els sotmeten a un règim de degradació física i psíquica per accelerar la seva mort; però uns pocs tenen esma de rebel·lar-se i troben la manera de fer-ho. El seu gest és hilarant, patètic, i alhora és una escletxa de llum que fendeix les fosses (sèptiques) de la condició humana. Els herois provectes treuen forces per desafiar “un sistema injust que força milers d’éssers humans a una vida parasitària, marginal i miserable”, i la revolta els humanitza, perquè saben, senten, que “l’ésser humà necessita seguretat, dignitat, benestar i respecte”. Que l’alçament degeneri tot just començar no treu que el gest és bell.

(La traducció al català és obra de Josep Domènech i Ponsatí, que ha fet una feina excel·lent.)

El segrest de Joan Coromines

De Joan Coromines en sabem moltes coses, però em jugo un peix que, Maresme enfora, no teniu notícia del tràngol que va passar la seva família de Sant Pol estant. De fet, jo n’he tingut esment ara, llegint les saboroses Històries i llegendes de l'any vuit (2008), de Daniel Rangil, el primer volum del recull de cultura oral del Montnegre. La feta il·lustra molt bé el tarannà i la manera de fer del filòleg, així com la por dels segrestos que va fer patir moltes famílies des la darrera carlinada fins a ben entrats els anys vint del segle passat. I com que el passatge és breu, el transcric:

“Cap al 1926, 27 o 28, Coromines va estar tres dies desaparegut. La seva família estiuejava a Sant Pol i ell va marxar sol un matí d’excursió cap al Montnegre. A la nit no va tornar.

L’endemà tot el poble el buscava ja que el senyor Pere Coromines, pare d’en Joan, era un personatge molt important. La hipòtesi del segrest era la que més es comentava i tots els esforços per trobar-lo van ser debades.

El pare i una colla de santpolencs va arribar fins al monestir de Roca Rossa, abandonat de feia segles i que tenia fama de ser un amagatall de bandolers, però ni rastre.

Quan ja ningú comptava trobar-lo, el migdia de diumenge, quan tothom era a missa, alguns van veure que arribava absolutament tranquil i aliè a tot el rebombori que havia causat la seva absència. Alt com un sant Pau, la seva presència no va passar per alt a ningú.

No hi havia hagut ni segrest ni res que s’hi assemblés. Senzillament, en Joan s’havia engrescat en les caminades pel Montnegre i havia allargat la seva excursió tres dies.”

(Daniel Rangil, Històries i llegendes de l’any vuit, 1a ed., p. 74)