divendres, 30 d’abril del 2010

Felicitats

Felicitats és el plural de felicitat, i para de comptar. Quan algú fa anys o celebra la seva onomàstica, li diem “Per molts anys!” (o, a Mallorca, “Molts [d’]anys i bons!”). I l’apòcope final dels noms propis és costum castellà. Per això la pancarta que avui, a la feina, recorda l’aniversari de la Gisela (Felicitats, Gise!), és un aparador d’interferències.

Cosa que no em sorprèn mica: un país interferit és, tot ell, un dialecte del país interferidor. La política catalana és un dialecte de la política espanyola. L’Estatut és un dialecte de la Constitució espanyola. Les Generalitats (totes dues, ultra el Govern balear) són dialectes de la Moncloa. I la llengua catalana esdevé un dialecte de l’espanyola. (Felicitats, Ciudadanos, PP i PSOE-C.). Tot plegat comporta una erosió, lògica, ben esperable, de la dignitat i l’autoestima dels catalans. Qui donava per bo tot això ja ho sabia –o no?

Però no és aquest el tendrum que vull fitorar. El cas és que el forasterisme de marres té virtut si el llegim amb ulls no interferits: perquè no hi ha felicitat, sinó felicitats. No hi ha una felicitat constant i que ompli tots els racons de l’ànima: la daixonses és intermitent, parcial i efímera. La infelicitat, altrament, sí que té vocació de durar i omple l’ànima com un ou. Cosa deu voler dir, això. Deu voler dir allò que deia Voltaire (“La felicitat només és un somni, i el dolor és real”), que ja intuïa Aristòtil (“El prudent no aspira al plaer, sinó a l’absència de dolor”) i que proclamava Shopenhauer (“La vida no té la funció d’ésser gaudida, sinó que ens és infligida”).

Les felicitats són plurals, petites i vàries, i llur naturalesa evanescent només es pot compensar pensant que les putades de la vida també van per separat i és feridor voler-les sentir totes juntes. Shopenhauer ho diu millor que jo: “Vist que els passos de la vida que ens atenyen apareixen i es presenten de manera totalment inconnexa, fragmentària, [...] hem d’organitzar la nostra manera de pensar-los i de preocupar-nos-hi de manera igual de fragmentària; ço és, hem de poder abstreure, hem de pensar, endegar, fruir, sofrir cada cosa cosa en el seu moment, sense passar quimera per la resta; tenir, diguem-ho així, calaixos per als nostres pensaments, on n’obrim un i tanquem tots els altres.”

4 comentaris:

Clidice ha dit...

doncs si, per molts anys puguis gaudir de petites felicitats, perquè de felicitat (de la bona) no n'he vist als basars xinesos. I diuen que allí hi ha de tot. :)

DCA ha dit...

N'hi ha que no són ni de Ciudadanos, ni del PP ni del PSOE i afavoreixen també, potser inconscientment, l'espanyolització del català. Un exemple d'això -segur que no hi estareu d'acord- és defensar la genuïnitat del LO abstractiu. D'aquesta manera segur que ens hi acostem (o apropem, o aproximem, com diuen d'altres).

Joan Calsapeu ha dit...

Montse, si no fos per les felicitats petites, el drac se'ns menjaria per dins.

Cesc, és vera: ara per ara no hi estic d'acord. No crec que defensar la genuïnitat del LO abstractiu sigui contribuir a això que dieu. Però potser vaig equivocat. Ça com lla, segur que val la pena parlar-ne. Dir que amnistiar el LO neutre ens acosta al castellà té tanta solta com dir que ens acosta a l'occità: totes dues coses deuen ser certes.

Si crec que val la pena rehabilitar aquest LO és perquè tots els catalanoparlants el trobem a faltar; perquè l'antic ÇO (desaparegut en català a finals del s.XV i vigent avui en occità) és irrecuperable; perquè LO és la peça que sembla més lògica per fer companyia als articles EL, ELS, LA, LES, i perquè segurament hauríem arribat a aquest resultat baldament el castellà no existís.

A "Això del català", Albert Pla Nualart no fa sinó resumir l'article de Mar Batlle "A propòsit de l'article neutre", publicat a la revista "Llengua i literatura", II, 2000, consultable a Internet. Jo encara no l'he llegit, però em comprometo a fer-ho. Llavors podré escriure amb més coneixement de causa.

Anònim ha dit...

No acabo d'entendre això que alguns en diuen espanyolització del català.
Ho lamento.
Dispenseu-me, la meva ignorància és immensa.
Tot i així sovint em sembla que qui més mal ha fet a la llengua ha estat un purismne academicista que no ha entès on havia de posar la seva banya i ha malmès moltes voluntats d'ús.
No és la llengua un codi viu que s'expressa en infinitat de registres, persones?

Permeteu-la que s'abraoni, caigui i s'aixequi. Tant li fa.

Preserveu la llengua, sí. La seva fragilitat és gran, però no l'ofegueu!
Treballeu-la i doneu-la a conèixer en tota la seva amplitud.

Però si us plau, no assetgeu els parlants. Si la feu asèptica, finirà abans d'hora.