En memòria de Bartomeu Rosselló-PòrcelPare, mare, i tots els que moriu d’abans,
¿us ho he dit mai que m’estimo follament,
amb passió desesperada, em sembla que
sexualment, la llengua que m’heu llegat?
La nervada fulla tendra que ha suportat
tres-cents estius i més i tot, que els afanys
de Timoneda Despuig Fontanella i Pujades
ja bleïen a l’antesala de l’incendi.
¿Ens perdonaríeu mai si consentíem
que ara s’assequés? ¿Us reconeixeríeu
en la xerrameca innoble dels covards?
Empeltarem la fulla de nou a la branca
més alta i l’arbre s’encendrà i els boscos
cremaran amb brimarades de llum verda.
j. c., Sant Jordi 2010
2 comentaris:
per la llum verda, així sia!
Bon Sant Jordi, Montse!
Publica un comentari a l'entrada