“Hi ha moments en què, sense saber gaire per què, sents el que podríem dir-ne la textura de l’ésser: aquest gra fi i fràgil, resistent i flexible. I et sents una mica perdut i una mica sorprès, fins que, per sort, el ritme de les coses torna a agafar-te i n’estàs content inconscientment, i penses que estar viu és la normalitat i en sents una secreta joia. I fas tots els possibles per esborrar l’angoixa.”(Albert Ràfols Casamada, D’un mateix traç, 1994)
2 comentaris:
El traç, el color, i la paraula afegida dibuixen RÀFOLS CASAMADA
com un home d´ART.
Gràcies
Imma
Ràfols Casamada toca les coses per fora i les mira per dins. Els seus quadres copsen la textura externa i els colors interns. Això es diu aviat.
Publica un comentari a l'entrada