"Rapala", de Jaume Subirana

Baudelaire va dir una vegada que un home pot passar dos dies sense menjar però no sense llegir poesia. Naturalment, es referia a una mena de gent especial: els addictes a la poesia, un subconjunt de la humanitat petit però persistent, una minoria irreductible. Un servidor –ja ho sabeu– pertany a aquest cenacle de drogoaddictes i se sent atrapat dins la figura baudelairiana. Per això, passats tres dies sense versos ni proses poètiques –he resistit un dia de més–, ja no he pogut aguantar el mono i m’he injectat, de dret a les venes, Rapala, una plagueta de trenta-cinc poemes de Jaume Subirana (Edicions 62, novembre 2007).

Rapala és el cinquè llibre de versos de Jaume Subirana, que l’any 1988 va guanyar –poca broma– el Premi Carles Riba. A més, el poeta barceloní ha escrit dos llibres de notes, Suomenlinna (2000) i Adrada (2005). I manté un bloc, de nom Flux. Quan un poeta té l’acudit de fer un blog, aquest acostuma a ser una delícia; és el cas de la Plagueta de bord, de Biel Mesquida; d’Entrellum, de Toni Ibáñez; de Fam de fum, de Josep Porcar, o del blog de Francesc Puigcarbó. No us els perdeu.

En la nota introductòria, Subirana té l’amabilitat –llecs com som molts en la matèria- d’aclarir-nos que la rapala és un art de pesca concebut ara fa gairebé un segle per un pescador finlandès; es tracta d’un reclam en forma de peix que neda una mica tort, com si estigués malalt o ferit, amb un ham a la cua, cobert amb paper daurat de la xocolata dels fills; l’esquer s’ha fet famós com un dels millors reclams per pescar en aigües tranquil·les.

Tots els poemes giren al voltant de la pesca manual en les aigües calmes de llacs o rius, i el ritual de llançar la canya i recollir el fil, l’exercici d’esperar i compartir el temps quiet amb la naturalesa humida esdevenen una metàfora de la poesia i també de la vida mateixa. Com escrivia Pere Ballart en la seva crítica a l’Avui, no tots els poemes tenen la mateixa qualitat (hi ha peixos grossos i peixos menuts), però el conjunt convenç.

Hi ha en aquests poemes una màgia verbal feta d’ordre contingut, de serenitat molt controlada, que recorda Carner. Emperò, allò que en el Príncep era assut, en els poemes de Subirana és flux subaquàtic, correntia poderosa, vertigen moll. Vegeu-ho en el poema "Sang":

Clava’m la punta

de l’ham al dit:

mira l’oculta

força que brolla

amb quin delit.

Com qui s’afona

contra la nit,

som una sang

batent, un fang

color d’oblit.

La Teoria de l'ham poètic de Carner també pren cos en un dels poemes i sembla inspirar el conjunt: “Cada paraula és seminal. / Cada poema, un peix a la senalla.” Al marge de la poca o molta profunditat dels poemes, hi ha la calculada tibantor dels versos, hi ha la precisa arquitectura de les estrofes, i hi ha també una gran capacitat per a capturar sensacions que, no sabria dir com, ens interpel·len. Poesia amb botes altes verdes fins als genolls.