dijous, 17 de juny del 2010

El sol havent plogut

El sol compareix de cop descuit, com un convidat a qui no s’espera i entra a casa sense trucar, i entebeeix els carrers molls. Les llambordes humides, les parets fredes, el cel gris... tot s’omple de llum, talment l’àngel davallés per anunciar una epifania. El fred que s’amagava sota la roba ha tret el nas i ha pres el vol. La mullena fa olor de pedra fresca –quan plovia no feia olor de res. Hi ha una munió de cames que s’afanyen cap al solell, esquitxos de veus que celebren la llum, cares que resplendeixen i exhalen agraïment.

Un agraïment primitiu, visceral, insectívor. L’agraïment que la pell professa a una deïtat silvestre, l’acció de gràcies en sortir de la cova després de molts dies de pluja. En un moment com aquest el pa sembla més tou, i les taronges, més gerdes. Si poguéssim apagar el cervell, concentrar la consciència en les terminacions nervioses de sota la dermis, ser una placa solar en carn viva, ara tastaríem la felicitat dels déus i de les bèsties. Si fóssim savis pensaríem amb la pell i acolliríem la carícia del sol havent plogut com s’acull l’abraçada de l’amant. I aniríem de l’una a l’altra, dehiscents, olorosos, ardents dins els pistils de la corol·la.

Content de tenir de nou un bell seguici, Pan tocaria la cítara i a nosaltres potser no ens recaria tant de perdre els pètals.

4 comentaris:

onatge ha dit...

Un relat per legir i rellegir més d'una vegada, a cada lectura hi descobreixo un nou matis. No hi entenc però diria -idic- que té una construcció impecable.

Gràcies pels teus elogis envers el meu modest blog. Tot és molt senzill, fa anys que escric i tot neix de dins, i em deixo portar pel "tal com raja...".

Salut.
onatge

Anònim ha dit...

Joan, t'acabo de descubrir i m'he quedat de pasta de moniato. Penjes unes fotos precioses amb una bellesa i senzillesa que transporta, però la veritat és que les teves paraules les superen escandalosament. És un plaer llegir-te i espero tenir temps i seny per retrobar-lo a partir d'ara.

Marga

onatge ha dit...

Havent plogut...
El sol dóna llum i dibuixa ombres. I de cada gota de pluja en fa un cristall de vida... Ens bressola amb el seu caliu. El sol sempre és un foc de vida -si no n'abuses...-.
Havent plogut...
L'olor de terra ens inunda l'interior, entrant pels epitelis tendríssims... Floreix una sensació de felicitat que ens enlaira fins la celístia dels estels...
Havent plogut...

Joan, no és cap plagi ni intent d'aproximació, senzillament es el que m'ha suggerit.

Una abraçada des del far.
onatge

Joan Calsapeu ha dit...

Onatge, gràcies per les teves paraules. Davant la dificultat de publicar, conforta sentir que el que un escriu potser val la pena a pesar de tot. Això de l'escriure no té gaire secret: escrivim perquè hem escrit, hem escrit perquè escrivíem, i continuem escrivint per una pura necessitat fisiològica. A partir d'aquí, amb constància i lectures, un va construint un estil -o més d'un.

És curiós, però "havent plogut" som més receptius, tant físicament com anímicament. Suposo que el sol ens obre cop en sec els porus i això genera una sensació d'obertura, d'eclosió i de comunió amb l'entorn.

Marga, gràcies també per les teves paraules. Però hi ha un mèrit que no em correspon: el de les fotos. ¡Què més voldria jo que saber fer fotos així! Les imatges les trec de Flickr, on bons fotògrafs les posen a disposició de qui vulgui fer-ne ús.

Salutacions a tots dos!