Per molts anys, Mariona!

Avui és l’aniversari de la Mariona. I el meu també. N’ha fets dos, i per tant li duc un avantatge de quaranta-tres anys. Si l’expectativa de vida continua augmentant, un dia m’atraparà: jo criaré malves i ella tindrà més anys dels que tindré jo quan faré cuec.

Però hi ha un punt en què jo sempre aniré per davant del vent: el de la memòria. La Mariona no recordarà res d’aquests primers anys de la seva existència. Jo sí que me’n recordaré. Evocaré el desplegament d’energia que feien necessàries quatre mans per canviar-li els bolquers (així a casa com a l’escoleta). El son primíssim, les nits del lloro. Les botzinades, la manipulació barroera de tot, la trencadissa dels contes, les rebequeries fragoroses, les crisis víriques, les cançons balbuces, les ploralles a la piscina, els braços cargolats a les cames del pare...

Ella no ho retindrà, tot això. Jo sí. Ni que sigui perquè ho acabo d’escriure. Jo hauré viscut dues vides: la seva i la meva (i la de la Joana). La vida de la planta que creix i la de les mans que l’aspren. Aquest partit, doncs, el guanyo jo. Ja arribaran els dies que perdré per golejada.