dissabte, 6 de febrer del 2010

Dues ombres

El vespre s’ha posat en els carrers
i les pupil·les d’alguns aparadors
ens miren amb el cristal·lí cansat.

Ara i adés projectes dues ombres
(l’una més espessa que no l’altra),
t’atures i et meravelles del prodigi.

I no sé com dir-te que no pot esser
altrament, perquè una ombra la fas tu
i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor

que regalima, que fa olor de pare i s’ajaça
als teus peus perquè juguis a empaitar-la
i vol que te la quedis per sempre.
a

3 comentaris:

  1. Ricard Garcia7 de febrer del 2010, a les 8:34

    Joan, no saps prou com m'ha agradat aquest vers teu que parla d'un amor que fa olor de pare. Tant que ha donat peu al meu apunt d'avui: http://castellsdecartes.blogspot.com/2010/02/lolor-del-pare.html
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Joan Calsapeu7 de febrer del 2010, a les 11:03

    Una abraçada, Ricard! I per molts anys. El teu pare se'l veu codolenc i apersonat, de bona teia; fet per a resistir i durar.

    ResponElimina
  3. Sadurní7 de febrer del 2010, a les 13:03

    Molt bo, Joan, espero que algun dia pugui llegir un poemari teu publicat. Segur que la cosa està al caure.

    Salut,
    S.

    ResponElimina