El vespre s’ha posat en els carrersi les pupil·les d’alguns aparadors
ens miren amb el cristal·lí cansat.
Ara i adés projectes dues ombres
(l’una més espessa que no l’altra),
t’atures i et meravelles del prodigi.
I no sé com dir-te que no pot esser
altrament, perquè una ombra la fas tu
i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor
que regalima, que fa olor de pare i s’ajaça
als teus peus perquè juguis a empaitar-la
i vol que te la quedis per sempre.
Joan, no saps prou com m'ha agradat aquest vers teu que parla d'un amor que fa olor de pare. Tant que ha donat peu al meu apunt d'avui: http://castellsdecartes.blogspot.com/2010/02/lolor-del-pare.html
ResponEliminaUna abraçada!
Una abraçada, Ricard! I per molts anys. El teu pare se'l veu codolenc i apersonat, de bona teia; fet per a resistir i durar.
ResponEliminaMolt bo, Joan, espero que algun dia pugui llegir un poemari teu publicat. Segur que la cosa està al caure.
ResponEliminaSalut,
S.