Les llegendes de Menorca, a L'Atzucac

En Jaume Viladric, de La Guixera Contes, m’ha fet un regal inesperat: l’espectacle Llegendes de Menorca. ¿Que com es pot regalar un espectacle? Fàcil: representant-lo on vulgui i quan vulgui sense haver-lo de pagar. De vegades en Jaume té aquests rampells –gràcies!– i un servidor se n’aprofita. Doncs bé, per reviure les llegendes he triat la taverna L’Atzucac, a Mataró (just darrere l’Ajuntament). Ho farem aquest divendres, 8 de maig, a les 8 del vespre.

La cosa consisteix a contar vuit llegendes menorquines, amb la presentació fotogràfica dels paisatges que les han inspirades. Sa dona de penya marbre qui seu i Es gorg d’Albranca parlen de la Menorca talaiòtica; Es tres pets de s’ase i Sa pedra de sa paciència tracten de la vida quotidiana als pobles de l’illa, i Son Bou, Es pou des catiu, Sa núvia d’Algendar i Sa cova d’en Xoroi aborden la Menorca assetjada pels pirates. Els escenaris de les llegendes es concentren al migjorn menorquí, de Ferreries a Sant Climent.

És curiós que l’imaginari popular menorquí estigui marcat pel record dels atacs pirates, quan allà deçà de l’arxipèlag, a Eivissa, passava exactament el contrari: als segles XVI i XVII, els pocs eivissencs que s’aventuraven a la mar ho feien per piratejar (no per fer altra cosa), i quan tornaven a l’illa amb el botí eren rebuts com a herois. La Pitiüsa major, doncs, va ser un niu de pirates. I avui, si no m’erro, Eivissa és l’única illa de la Mediterrània que ha aixecat un monument a aquests bergants. ¿Us afigureu un monòlit, a Somàlia, que honori els pirates que assalten creuers i vaixells mercants? Doncs talment.

Però no serà el cas. Divendres en Jaume evocarà una illa pacífica. I al sac li han quedat moltíssimes llegendes i rondalles, algunes de molt senzilles, petites joies de la cultura popular catalana que fan de mal explicar en forma d’espectacle, però que són delicioses contades a taula, distesament, tot fent una pomada.