La gran maternitat de Rilke

Diu Rilke: “[…] Tal vegada plani damunt tot plegat una gran maternitat, un anhel comú. La bellesa de la verge és la maternitat que s’endevina i es prepara, que tem i deleja. I la bellesa de la mare és maternitat com a servei, i en la vella hi ha un gran record. I també en l’home, segons el meu parer, la maternitat és física i psíquica; l’acte d’engendrar és també una mena d’infantament, i quan ell crea a partir de la seva plenitud íntima està donant a llum. I pot ser que els sexes siguin més afins del que es creu, i que la gran renovació del món consisteixi per ventura que l’home i la dona, alliberats de tots els sentiments fal·laços i desagradables, no es busquin com a contraris sinó com a germans i veïns i s’uneixin com a éssers humans, per a traginar en comú amb senzillesa, serietat i paciència, la feixuga estiba del sexe que hom els ha imposat.”

(Rainer Maria Rilke, “El sexe és difícil”, Cartes a un jove poeta, 1903)

Dic: I tant, senyor Rilke. A casa ara plana de nou una maternitat extensa que ens abraça i ho amara tot. Un maternitat en dues tongades, la de la fecundació i la del part, i entremig nou mesos de gravidesa repartida desigualment. Perquè l’embaràs d’un servidor –ves– pesa el que pesa.